La ginesta

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsPer mi és la flor catalana, la ginesta. Quan la veig en les costes de les muntanyes tan alegre i lluminosa, em sembla l’ànima del nostre poble florint. I aquella olor que fa! aquella olor de puresa forta; i aquella frescor que té! Me sembla que si ens omplíssim ben bé els esperits de l’olor de la ginesta, seríem més nosaltres mateixos: així, alegres, francs, bons, com bons catalans; que ella ens purificaria de les tares que tenim; i que quan algun foraster volgués donar idea de nosaltres, diria: -Mireu, és un poble que la seva flor és la ginesta. -I que tothom l’entendria de seguida; i dirien: -Oh! quin poble deu ésser! Ja de petit, no sé per què (devia ésser per això), la festa de Corpus em semblava la festa més catalana; [...] A mi aquella olor de ginesta em feia olor de Catalunya; què hi fareu? Era catalanista de la ginesta. [...] Amb la ciència de les races i amb els fets de la història i amb estudis socials i amb el caràcter del nostre dret i amb totes les raons que vulgueu, m’arribareu a fer entendre i deixar-me ben convençut de que Catalunya és quelcom ben personal i ben distint en el món, i que per tant tenim tot el dret d’ésser lliures i de fer-nos la nostra llei. Però totes les vostres raons, ni discursos, ni llibres, ni res, em faran sentir tan català com llavors que en la quietud de la muntanya em trobo tot sol damunt d’una mata de ginesta florida : [...] / Floriu, floriu, ginesteres, / dalt dels monts, davant del mar, / enceneu-vos com fogueres / al sagrat de cada llar. / Les fogueres catalanes / ja flamegen dalt del cim: / són les flames sobiranes / d’aquell foc que tots tenim. / Per la costa, a grans esteses, / tot el ginestar fa llum: / les candeles són enceses, / totes flaire i sense fum; / una llum que llença flaire / des dels monts avall del mar, / i de l’aire en fa el nostre aire / que és tan bo de respirar. / En la flor de la ginesta / Catalunya m’ha parlat; / m’ha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat.