Cultura 18/07/2014

Quan les cançons inspiren pel·lícules

Amb tres estrofes i una tornada n’hi ha prou per engegar un film

Xavi Serra
5 min
Sara Espígul i Santi Ricart a l’episodi de Barcelona nit d’estiu que adapta la cançó de Joan Dausà Jo mai mai.

BarcelonaDe pel·lícules fetes a partir de llibres n’hi ha a cabassos. Basades en còmics, cada vegada més, ja que Hollywood no para de regirar el llegat de Marvel i DC a la recerca de nous blockbusters. I que un videojoc es converteixi en pel·lícula fa molts anys que va deixar de ser notícia. Avui dia, l’oci del segle XXI és crossmedia i qualsevol obra pot inspirar una pel·lícula: un joc de taula (Battleship), una línia de joguines de construcció ( Lego. La pel·lícula ) o un videojoc per a mòbil (Angry birds ).

Però un dels transvasaments més insòlits entre mitjans artístics és el que es produeix quan una pel·lícula s’inspira en una cançó. No entrarien en aquesta categoria els centenars de films que prenen el títol d’una cançó ni els biopics sobre músics. Ni tan sols les que s’inspiren en àlbums conceptuals com The Wall. Tampoc els productes conjunturals que capitalitzen l’èxit d’un artista a l’estil dels films d’Elvis Presley, els Beatles i un llarguíssim etcètera. Serien, doncs, pel·lícules que tenen l’origen en el paisatge líric o narratiu que creen algunes cançons, en les situacions o personatges que descriuen i en la textura emocional que creen en l’oient. Si algunes pel·lícules necessiten una espurna ben petita per néixer -la de L’apartament va ser la imatge d’un home que se n’anava a dormir en un llit on algú havia fet l’amor abans-, per què no n’hi hauria d’haver prou amb tres estrofes i una tornada per posar en marxa un relat cinematogràfic?

L’any passat hi va haver un cas paradigmàtic: Dani de la Orden, un jove graduat de l’Escac, es va inspirar en el conegut tema Jo mai mai de Joan Dausà per escriure un dels episodis de Barcelona nit d’estiu, una de les sorpreses del cinema català de la temporada passada. Els versos de Dausà, de fet, ja tenien una estructura de relat i un ritme de guió. Després de situar l’escena en un sopar d’amics que juguen al “joc d’aquelles nits d’estiu”, fa esclatar la bomba: “I l’Hèctor diu: «Jo mai mai he desitjat fer un petó a la Judit». I afegeix: «Jo mai mai he desitjat que deixés el seu marit». Tothom em mira i ningú beu”. Només faltava l’encapçalament “Interior. Nit”.

Un monòleg de 20 minuts

De la Orden fins i tot es va permetre la carambola de fitxar el mateix Dausà per interpretar el paper d’un dels comensals del sopar. Però no era la primera vegada que algú tenia aquesta pensada: el 1969, Arthur Penn, el director de Bonnie & Clyde, va portar a la pantalla gran una cançó que havia escrit un parell d’anys abans Arlo Guthrie, Alice’s restaurant, que va protagonitzar el cantant folk en persona. No és una cançó qualsevol, sinó un monòleg de gairebé 20 minuts que Guthrie recita sobre un ritme repetitiu de guitarra ragtime. La lletra relata amb sarcasme l’experiència real del cantant quan el van detenir per haver llençat escombraries al carrer i, posteriorment, el seu surrealista pas per l’oficina de reclutament, on posen en dubte la seva idoneïtat per fer el servei militar per la seva fitxa criminal. “Vol saber si sóc prou moral per unir-me a l’exèrcit i cremar dones, nens, cases i pobles després d’haver tirat a terra una paperera?”, pregunta a l’oficial, que l’engega a pastar fang (“No volem gent com tu”). I així, esclar, Guthrie va escapolir-se d’anar al Vietnam.

El 1991, l’actor Sean Penn va debutar com a director amb Estrany vincle de sang, un drama rural que es va situar entre els preferits de la crítica d’aquell any. Amb un jove Viggo Mortensen, el film està centrat en la difícil relació entre dos germans d’un poblet nord-americà: un d’ells és policia i l’altre, exconvicte i bala perduda, un imant per als problemes. El guió adapta gairebé fil per randa Highway patrolman, una de les cançons més rodones de l’àlbum més sec i polsegós de Bruce Springsteen, Nebraska. Amb veu íntima i nasal, sobre uns arpegis de guitarra tocats amb la punta dels dits, el de Nova Jersey narra en primera persona la història de Joe Roberts: d’on ve, com arriba a ser ajudant del xèrif, els problemes del seu germà Frank... Al final del tema, el Joe es veu obligat a perseguir el cotxe del Franky, que ha ferit greument un home en una batussa en un bar. Però cinc milles abans de la frontera amb el Canadà, el Joe para el cotxe patrulla i contempla com la foscor s’empassa les llums del cotxe del Frank. A l’adaptació fílmica, Sean Penn va respectar aquest emotiu desenllaç que donava sentit al vers de la cançó “quan és el teu germà, de vegades mires a un altre lloc”.

Andy Kaufman vist per R.E.M.

Però no totes les cançons arriben a la pantalla amb tanta literalitat. I want you, d’Elvis Costello, és el lament d’un home turmentat per un afer de la seva dona, un cant hipnòtic tenyit de gelosia i desesperació. Michael Winterbottom va fer servir la tensió que irradia el tema de Costello com a punt de partida per al drama criminal anomenat, precisament, Et desitjo (1998), protagonitzat per una aleshores desconeguda Rachel Weisz. La pel·lícula s’apropia del títol, de la textura emocional i fins i tot de la música de la cançó i, al seu voltant, desplega una trama marcada pel desig i la traïció. Cinema negre en estat pur.

Un cas curiós és el de Man on the moon, un dels temes més recordats del disc Automatic for the people (1992), dels R.E.M. La cançó homenatjava el còmic nord-americà de culte Andy Kaufman amb referències a les seves imitacions d’Elvis i els falsos combats de wrestling. El 1999, Milos Forman va filmar un biopic de Kaufman amb Jim Carrey de protagonista i el titulava precisament Man on the moon. Va encarregar als R.E.M. la banda sonora que, esclar, inclou la cançó homònima. Kaufman i R.E.M., doncs, estaran lligats per sempre gràcies a una lletra que Michael Stipe va escriure a corre-cuita l’últim dia de la gravació del disc.

I no sempre cal anar tan lluny per trobar exemples. Fernando Guillén Cuervo va basar el 2006 la comèdia Los mánagers en el tema homònim que Kiko Veneno va escriure per als llegendaris Pata Negra, que parlava de la picaresca dels promotors musicals de pa sucat amb oli a través de la figura d’uns mànagers amb molta barra. “ I la gente decía: ¿Qué es lo que pasa? !Que mal se oye! ¿Será de cubata y tanto polen? ” Al film, això sí, els protagonistes no eren ni Rafael ni Raimundo Amador, sinó Fran Perea i Paco León.

D’Elvis als Hombre G: cinema promocional

Un dels camins més curts que hi ha entre la música i el cinema és el de l’èxit. El primer ideòleg del vessant capitalista de la relació entre la música pop i Hollywood va ser el mànager d’Elvis Presley, el coronel Tom Parker, que va dissenyar pel·lícules perquè promocionessin els discos, i viceversa. Love me tender, Jailhouse rock, Viva Las Vegas..., la relació entre les cançons i les pel·lícules tenia més a veure amb l’afany d’esprémer la popularitat que amb la inspiració. Els Beatles van continuar la tradició, però el fitxatge d’un director inquiet com Richard Lester va fer que pel·lícules com Help! fossin alguna cosa més que promocions de 90 minuts. Menció a part per a Yellow Submarine que, sense ser la més reeixida, trasllada a la pantalla literalment la psicodèlia naïf del tema homònim. A Espanya no van faltar els atemptats kitsch que, hereus de la tradició folklòrica, van convertir en herois populars de la pantalla artistes com Peret ( A mí las mujeres ni fu ni fa ), Joan Manel Serrat ( Palabras de amor ) i el Dúo Dinámico ( Una chica para dos ). I cal destacar l’esforç de Manuel Summers per respectar el relat del tema Sufre mamón, dels Hombres G, en el film homònim que va perpetrar el 1987.

stats