La Unió Europea ha badat amb Ucraïna, infravalorant el marge de maniobra de Putin i de Ianukóvitx, però encara ha badat més amb Bielorússia, i des de fa més temps. El desembre passat, mentre la revolta s'escampava per Kíev, a Varsòvia, en un ambient d'exili i de resignació, l'oposició democràtica bielorussa feia balanç. Demòcrates com ara Andrei Sannikov, que va disputar la presidència al dictador Lukaixenko, es demanaven com és possible que duri tant l'anomenada última dictadura d'Europa si fins i tot, de tant en tant, incomoda els seus encobridors del Kremlin.
La crisi va fer abaixar la guàrdia a Brussel·les, més pendent de les polítiques d'austeritat que no pas de la situació dels drets humans sota un règim considerat el forat negre d'Europea. Així, baixa de reflexos i després d'oferir inútilment a Lukaixenko oportunitats democratitzadores, la UE va decidir imposar sancions, a les quals el règim de Minsk va reaccionar amb algun indici de bona voluntat. Les sancions se suavitzarien quan Lukaixenko va anunciar que a les eleccions presidencials del desembre del 2010 hi podria participar l'oposició. Així va ser, i poc després de proclamar la seva victòria, encara en temps d'escrutini, el dictador desencadenava una onada de violència sense precedents, empresonant opositors i deixant que la policia obrís el cap a desenes de manifestants. La UE va protestar i va engegar noves sancions, però ja era massa tard, perquè des de Moscou Vladímir Putin donava suport i garanties a una Bielorússia imprescindible per als seus moviments geostratègics.
"Vivim en estat de setge des de fa tres anys", proclamen des de l'exili els opositors, que s'apleguen en la plataforma Carta 97 -evocadora de la dels anticomunistes txecs Carta 77, dels temps en què la dissidència d'Europa Central i Oriental intentava cridar l'atenció del món.
La més russa de totes
L'esfondrament de l'imperi soviètic es va notar poc a l'espai bielorús, tot i que, paradoxament, va ser l'escenari de la dissolució de l'URSS, el 8 de desembre del 1991 a la ciutat de Brest. Poc durarien les expectatives democràtiques dels temps del president Stanislav Xuixkièvitx, que el 1994 seria substituït per Lukaixenko en unes eleccions en què es van imposar la por i la demagògia. Un populisme que semblava fet a mida d'una de les Repúbliques més russificades. Tant, que la majoria va veure amb bons ulls que Lukaixenko restablís la bandera roja i verda de la Bilorússia soviètica i fes amagar la blanca i roja dels efímers períodes democràtics del 1917 i el 1991. Els intel·lectuals -no gaire nombrosos- que han assumit la llengua bielorussa com a pròpia no s'estan de recordar els temps en què Nikita Khrusxov elogiava la russificació de Bielorússia tot argumentant que l'expansió del rus viatjava paral·lela a la construcció del comunisme. El sarcasme es fa inevitable: "Els bielorussos -diuen- som els soviètics que més a la vora hem estat del paradís comunista".
Bielorússia, membre de l'ONU des que va ser fundada, tenia seient a l'Assemblea General -juntament amb Ucraïna i l'URSS- perquè així Stalin s'assegurava tres vots. Als occidentals Bielorússia els servia per detectar la posició soviètica tot just començar una votació: no calia esperar la U de l'URSS perquè, ja a la B, el vot de Bielorússia era definitori. Des de l'exili, l'oposició clama contra l'oblit i anuncia que lluita per una amnistia, l'obertura de fronteres i la supressió dels visats de sortida. Mentrestant, a Kíev, els crits contra Ianukóvitx van acompanyats d'una alerta: "Si no fem res, Ucraïna serà com Bielorússia".
