"Que es foti la UE"
La primavera del 2001 un grup de visitants estan reunits al Despatx Oval de la Casa Blanca amb la intenció de preparar el primer viatge oficial del president a Europa. George W. Bush comenta eufòric com el moderador de la seva intervenció en l'última Cimera Iberoamericana li havia dit davant de tothom: "Senyor president, vostè és l'home més poderós del planeta", i Bush, irònic i estarrufat, afegeix que necessitarà "un cert temps per adaptar-se a aquest ofici". L'escena l'explica l'historiador Timothy Garton Ash. Mentre algú obliga Bush a tornar a aterrar els seus pensaments a Europa (on Aznar l'ha convidat a passejar per la finca toledana de Quintos de Mora), el president nord-americà pregunta: "¿Volem que la Unió Europea tingui èxit?" Els dos visitants britànics se'l miren sorpresos i li aclareixen que ells sí que ho volen i que els Estats Units també ho haurien de voler. Amb un somriure tens, Bush assegura que només era una provocació. Una provocació, carregada de veritat. D'una manera molt concreta d'entendre el nou paper dels Estats Units al món, sobretot entre les files republicanes que encara han de desplegar la doctrina unilateral i neoconservadora que s'imposarà després de l'11-S.
És en aquesta concepció d'uns Estats Units convertits en la nova Roma planetària que comença a fer carrera diplomàtica Victoria Nuland. L'avui secretària d'Estat adjunta per Europa de l'administració del president Barack Obama ha quedat retratada per la filtració divendres d'una conversa telèfonica amb l'ambaixador nord-americà a Kíev en què comenten alleujats que l'ONU mediarà en el conflicte ucraïnès. Nuland hi afegeix un "que es foti la UE" i l'ambaixador li contesta un "exactament".
Nuland coneix bé Brussel·les. Hi va aterrar a principis del 2000 com a número dos de l'ambaixada dels Estats Units a l'OTAN i, fins al 2003, va ser una peça clau en els anys més difícils de les relacions transatlàntiques, els de la Guerra de l'Afganistan i la invasió de l'Iraq. Els anys en què Donald Rumsfeld va dividir la UE entre la nova i la vella Europa, i la Unió es va esquinçar entre els que van decidir donar suport a la guerra de Bush i els que no.
L'ambivalència de Washington amb la UE es va arribar a convertir gairebé en un menyspreu. Els Estats Units actuaven i els europeus havien d'escollir entre el seguidisme o el desafiament. Va ser en aquella època quan el politòleg neoconservador Robert Kagan (marit de Nuland) va escriure el seu llibre/teoria sobre una Europa poruga amb títol de manual d'autoajuda. Els EUA, amb la seva preeminència militar i lideratge unilateral, venien de Mart, i l'Europa protectora, de Venus. Nuland torna a Washington com a assessora del vicepresident Dick Cheney i quan trepitja de nou el quarter general de l'Aliança ja és ambaixadora del seu país a l'OTAN.
Un atac a l'oposició ucraïnesa
La incomprensió entre Washington i Brussel·les no s'ha superat. La filtració del menyspreu telefònic de Victoria Nuland -que tant deu haver complagut Moscou- ha fet mal a Brussel·les, encara que només Berlín hagi protestat en veu alta. Els ritmes europeus continuen sent lents. "És relativament fàcil pressionar des de l'altra banda de l'Atlàntic -es lamentava un funcionari europeu- però per a polonesos i lituans estem parlant dels seus veïns". A Nuland la va trair l'arrogància que gastava l'administració Bush amb Europa, tot i que la llista d'ofenses diplomàtiques sigui massa llarga -i massa greu si pensem en l'espionatge massiu d'europeus per part de l'agència de seguretat nord-americana- per magnificar una conversa privada sobre els interessos polítics de Washington a Ucraïna.
Les paraules de Nuland no "foten" la UE, sinó els líders de l'oposició ucraïnesa que desafien el poder corrupte del president Ianukóvitx. És per això que el vídeo penjat a YouTube l'havien titulat Els titelles de Maidan, perquè retrata perfectament com els Estats Units especulen sobre el seu candidat ideal en un govern remodelat i deixen caure la resta com peces inservibles d'un joc en un tauler que els queda molt lluny d'aquella banda de l'Atlàntic. Potser algú s'hauria de preguntar ara des del Despatx Oval si de veritat volen que la revolta per una Ucraïna més democràtica tingui èxit.
