Sèrbia i Croàcia es disputen el paper de pacificador de Bòsnia

ZagrebGairebé dues dècades després d’una guerra sagnant, els bosnians miren enrere i veuen que no han aconseguit fer governable un país creat i estructurat per la comunitat internacional. Vint anys, a més, en què han hagut de conviure amb els records i la cruel experiència d’haver sobreviscut al conflicte.

Les protestes violentes d’aquest mes de febrer van tornar a posar Bòsnia i Hercegovina (BiH) al mapa. Un país que el 2012 tenia un PIB per càpita de 3.440 euros (a Catalunya era de 26.400 euros) i que l’atur (un 44% de desocupació real i un 27,5% segons les xifres oficials), el bloqueig polític i la falta de perspectives han acabat encenent. Tothom busca culpables de les mobilitzacions i els xocs violents que es van estendre arreu de les grans ciutats del país, però pocs plantegen solucions. Sèrbia i Croàcia, els altres actors del conflicte armat, són els únics que s’han afanyat a fer la seva interpretació dels incidents.

El govern croat, com a flamant estat membre de la Unió Europea, es vol autonomenar negociador vàlid per a la regió, i el govern serbi vol exercir de candidat a la UE exemplar i pacificador. Tant els uns com els altres obliden que també ells són responsables que Bòsnia estigui encara, vint anys després, en aquesta situació.

En un tercer pla i a remolc queda la comunitat internacional. Les declaracions de l’alt representant a Bòsnia, Valentin Inzko (figura sorgida dels Acords de Pau de Dayton, amb poders especials com rebutjar lleis o destituir ministres), són indignes d’una persona que té la responsabilitat de transformar el país: “La corrupció, l’atur i el baix nivell de vida han produït la desafecció dels ciutadans bosnians, que reclamen una resposta raonable i constructiva de tots els seus líders polítics”, va declarar Inzko, com si ell fos un mer espectador. Bòsnia i Hercegovina continua sent la gran perdedora del desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, a la cua de l’ampliació de la Unió.

Les protestes reclamen fer neteja d’una classe política corrupta i convocar eleccions anticipades. Però la llei electoral no preveu poder avançar eleccions, una herència més dels acords de pau. La comunitat internacional segueix immòbil i, en canvi, els que sí que han reaccionat -sense fer cas del fons de les protestes- són Belgrad i Zagreb. El president de la República Srpska, Milorad Dodik, es reunia després dels incidents, a Belgrad, amb el primer vicepresident del govern, Aleksandar Vucic, que es felicitava del fet que -segons deia- l’absència d’incidents a la República Sprska (de majoria sèrbia) assegura la pau al país i a la regió, de manera que deixava entreveure una possible lectura ètnica de les protestes. Per contra, el primer ministre de Croàcia, Zoran Milanovic, es desplaçava a la simbòlica i dividida ciutat de Mostar, capital d’Hercegovina (de majoria croata), en una visita que es va entendre com una intromissió en la política interna de BiH. La veu més crítica va ser la de la directora bosniana de cinema Jasmila Zbanic, que va etzibar a Milanovic: “Sempre que Croàcia ha volgut pacificar Bòsnia, i ha tingut com a aliats el nacionalisme i la màfia, els bosnians han patit i s’ha destruït el país”. I és que en aquesta balança de poder ètnic entre els 3,8 milions d’habitants (un 48,4% bosníacs, un 32,7% serbis i un 14,6% croats) de Bòsnia i Hercegovina, tant Sèrbia com Croàcia hi segueixen jugant un paper clau. Belgrad va aconseguir amb els acords de pau que els serbis de BiH tinguessin la seva pròpia autonomia. Els croats es quedaven amb el poder compartit de la Federació juntament amb els bosníacs, tot i que la majoria croata es concentra a Hercegovina.

Les manifestacions han perdut la intensitat de les primeres setmanes, però continuen de manera pacífica. Les protestes ciutadanes, sense rerefons ètnic, han unit els bosnians en una revolta contra la impotència i la desesperança.