OBSERVATORI DE L’EST
Internacional 24/05/2014

El nacionalcomunisme torna a treure el cap

i
Llibert Ferri
3 min

És curiós i alhora inquietant veure sectors de l’esquerra radical europea aplaudint el Kremlin cada cop que llança el mot feixista contra Maidan. La denúncia de les esvàstiques exhibides a Kíev ha anat acompanyada, de tant en tant, d’una sospitosa fotografia del primer ministre ucraïnès, Arseni Iatseniuk, saludant des d’una tribuna enlairant el braç. Un gest tan imprecís i desenfocat com el clam que l’acompanya -“Iatseniuk és feixista i això n’és la prova”-, subministrat per la propaganda no només russa, sinó també castrista i chavista. En plena escalada, Putin ha sabut ressuscitar la litúrgia soviètica de l’heroisme antifeixista adreçant-se als milicians de Donetsk i Lugansk, i el 9 de maig, a Sebastopol, a Crimea, presidint la commemoració de la victòria amb una immensa falç i martell de rerefons. Curiosament poques setmanes abans, per aquella mateixa rodalia, el referèndum d’annexió de Crimea era supervisat per observadors internacionals com ara ultres hongaresos de Jobbik i la líder de l’extrema dreta francesa Marine Le Pen. Més encara: entre el selecte públic assistent al solemne discurs de Putin al Kremlin en què oficiava la recuperació de Crimea destacava Aleksandr Prokhànov, ideòleg -un cop dissolta l’URSS- del gir nacionalista del Partit Comunista rus i alhora impulsor de l’anomenat Front de Salvació Nacional, que tenia la missió d’aplegar totes “les forces nacionalpatriòtiques”, incloent-hi un grapat de grups feixistes.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Un eix Belgrad-Moscou-París?

Aquell procés de convergència del comunisme més empedreït amb l’extrema dreta s’havia començat a gestar i escenificar durant la perestroika, quan la primera associació autoritzada -sorgida del PCUS mateix- va ser Pàmiat, un autoproclamat Front Nacional Patriòtic amb un líder, Dmitri Vassíliev, que tenia com a referent ni més ni menys que Jean-Marie Le Pen. Però l’elaboració i visualització del format nacionalcomunista, i la temptació d’expandir-lo, es plantejaria sobretot el 1993, en plena guerra de Iugoslàvia i enmig dels primers impactes de la teràpia de xoc capitalista a Rússia. Les aliances del president serbi Slobodan Milosevic i del líder comunista rus Guennadi Ziugànov amb les seves respectives extremes dretes estimularien moviments a París que insinuarien una hipotètica aliança nacionalcomunista a França. Alain de Benoist, un dels ideòlegs de la nova dreta francesa, contacta amb el periodista comunista Jean-Paul Cruse -membre de la cèl·lula Ramon Mercader- i en les converses s’arriba a plantejar la necessitat d’una “alternativa nacional” amb els comunistes i el Front Nacional, que començaven a compartir electorat. S’albirava un “acord estratègic” contra l’enemic comú: el capitalisme, el liberalisme i la socialdemocràcia. La proposta Benoist-Cruse va naufragar perquè el politburó comunista francès no s’hi va posar bé, alhora que els mitjans progressistes encapçalats pel diari Le Monde denunciaven l’eix Belgrad-Moscou-París, i pensadors com François Fetjö i Edgar Morin alertaven de tot plegat. La fi de la guerra iugoslava el 1995 i l’apuntalament de Ieltsin el 1996 van fer la resta.

La política fa estranys companys, i veient els moviments de Putin i de sectors molt específics de l’esquerra radical i de gairebé tota l’extrema dreta europea, no seria estrany que demà, al Kremlin, brindin pels bons resultats de Marine Le Pen, més que no pas pels de Syriza. I, posats a elegir, molts ultres de dreta i uns quants radicals d’esquerra estan més disposats a pactar amb Putin que amb la troica.

stats