OBSERVATORI DE L’EST

Un segle del genocidi armeni

El centenari de la Gran Guerra porta a la commemoració d’altres daltabaixos col·laterals. D’aquí tres anys Europa estarà immersa en el debat sobre la Revolució Bolxevic, i d’aquí només nou mesos ressonarà l’extermini d’un milió i mig d’armenis perpetrat per l’Imperi Otomà a l’Anatòlia. La nit del 23 al 24 d’abril del 1915 centenars d’intel·lectuals, empresaris i professionals armenis eren detinguts i el règim del patit Unió i Progrés -els anomenats joves turcs - desencadenava el primer genocidi modern en el sentit d’estratègia, planificació i logística. Els armenis -la majoria cristians i occidentalistes- serien acusats de ser la Cinquena Columna dels aliats. Eren l’enemic intern a eliminar, com després ho van ser els jueus per al Tercer Reich.

Les esferes polítiques i acadèmiques d’Istanbul i d’Ankara ja han començat a parlar-ne. D’entrada, el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, ja ha fet una declaració pública de “condol” adreçada als descendents de les víctimes en què equiparava el dolor dels armenis amb el dels turcs morts a la Gran Guerra. Però tot i haver trencat un tabú, Erdogan no ha convençut els turcs partidaris de reconèixer el crim, i encara menys els armenis. Alhora, ha irritat els negacionistes i els que consideren que el procés violent iniciat pels turcs el 1915 podria haver provocat “excessos” però no pas un genocidi. Baskin Oran, un dels intel·lectuals que el 2008 va engegar la campanya de petició de perdó als armenis, no s’ha estat de dir que els laments d’Erdogan tenen més a veure amb moviments tàctics per frenar la seva fragilitat política que no pas amb la voluntat de tancar dignament la qüestió armènia. Entre altres coses perquè no és equiparable el dolor de les víctimes turques durant la guerra amb el dels armenis descendents de la massacre. Oran denuncia que el arxius són encara inaccessibles i que els que podrien aclarir més aspectes de les matances estan sota custòdia de l’estat major de l’exèrcit. Pel professor Oran, el condol d’Erdogan és “una bona iniciativa del tot insuficient”.

Molts dels armenis que el 1915 fugien de les matances i que van aconseguir travessar la frontera de l’Imperi Otomà amb el tsarista es trobarien al cap de dos anys amb la sacsejada que va empènyer Rússia cap a un procés que seria revolucionari i alliberador i que culminaria amb tirania i extermini. D’aquí tres anys els debats i les polèmiques sobre la Revolució Bolxevic hauran de cohabitar amb una guerra de xifres de víctimes llançades des de diversos angles. L’associació Memorial continuarà recordant l’estalinisme i el gulag i els milions de persones tancades i mortes als camps. Encara no hi ha xifra final, i podria oscil·lar entre els 18 milions de detinguts detectats per la historiadora nord-americana Anne Applebaum i els 800.000 morts donats per l’historiador oficial soviètic Víktor Zemskov durant la perestroika. I tampoc es podrà deixar de banda el recompte dels que van sucumbir als efectes del desmantellament de l’URSS, és a dir, la teràpia de xoc capitalista dels anys 90. Un estudi de l’ONU del 1999 assegura que 10 milions de persones, la majoria homes, haurien “desaparegut” de les estadístiques a causa de malalties, comportaments autodestructius i violència. Un estudi de la revista britànica The Lancet ho troba exagerat i diu que possiblement les víctimes van ser un milió. El 2015 i el 2017 anuncien, doncs, temps de recomptes.

El + vist

El + comentat