Les campanyes electorals són sempre unes grans cacofonies, uns diàlegs de sords, unes grans exageracions de la política, i en conseqüència, són l’escenari on els partits ensenyen fins on són capaços d’arribar en el difícil art de guanyar-se el vot.
Diumenge passat, Mariano Rajoy va dir als seus que recordessin que hi havia milions de persones que miraven el Partit Popular, gent “honrada, que treballa, que s’amoïna pel seu país, que sent i estima Espanya, que vol que es creïn llocs de treball, que vol les coses que volen els éssers humans normals”.
Ja ho veuen: en la categoria política de “nosaltres som aquests”, i ells, o sigui, la resta de partits, són “aquells altres”, el president del PP ha identificat els seus possibles votants com a “éssers humans normals”, el que converteix en alienígenes la resta del cos electoral. Si vostè vol la reforma de la Constitució, o la renda mínima d’inserció, o la República, o poder votar sí o no en un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè no és normal. El missatge de Rajoy és perfectament coherent amb l’estil de la dreta espanyola i amb la personalitat de l’actual cap de govern espanyol, i recorda molt, molt, allò atribuït a Franco que li va dir a un ministre: “Haga como yo, no se meta en política”.
Els éssers humans normals –la gent normal de la cançó de Manel– no són, però, gent que només es lleva, treballa, torna a casa, veu la tele una estona i se’n va a dormir, també tenen opinió. ¿Què deuen dir avui aquests éssers davant la notícia que qui va ser ministre d’Hisenda i vicepresident del govern i director-gerent de l’FMI i expresident de Bankia, Rodrigo Rato, va regularitzar el seu patrimoni el 2012 acollint-se a l’amnistia fiscal d’un altre ministre d’Hisenda del seu partit, Cristóbal Montoro? Tot un exministre d’Hisenda aflorant diner negre.
O què deuen dir avui davant el fet que al president d’Extremadura li sobrin 10 milions d’euros i a menys de dos mesos de les eleccions es disposi a pagar 300 euros mensuals a totes les dones més grans de 75 anys com a compensació pels patiments soferts en la postguerra.
O què deuen dir els éssers normals i corrents de Catalunya quan senten que el ministre Margallo torna a atacar TV3 dient que l’Estat està per garantir serveis essencials, i que si volem TV3, ens la paguem –com si no ens la paguéssim–, però sobretot, com si el problema de finançament de Catalunya fos per pagar la tele pública. Si precisament ha calgut retallar serveis essencials com la sanitat un 20%.
Per no dir la insistència del ministre de l’interior amb el jihadisme a Catalunya, com si no fos una amenaça global.
Certament, en cap democràcia del món ningú no espera finesa en les campanyes electorals, fet que no impedeix que repetim cada quatre anys que aquest estil és decebedor. En l’essència de la democràcia hi ha l’argumentació. Pel que fa a Catalunya, més enllà del discurs de la por, de “quedaran vagant per l’espai”, d’“és il·legal”, no hem vist cap membre del govern espanyol demostrar que és millor que continuem com fins ara, i molt menys acceptar la possibilitat de sotmetre-ho al vot popular dels éssers humans normals.
