L’adéu (temporal) del Colmado Quílez
L’emblemàtica botiga de l’Eixample canviarà de local perquè no pot fer front al nou lloguer desorbitat
BarcelonaA la cruïlla entre la rambla Catalunya i el carrer Aragó hi ha un dels aparadors més emblemàtics de Barcelona. Es tracta de l’aparador per excel·lència, dels que marquen la diferència amb les altres ciutats del món. Està separat per temàtiques i l’ordre i l’harmonia regnen per sobre de qualsevol criteri estètic. D’aquí dos mesos aquest aparador haurà d’abaixar la reixa, després que el propietari del local els exigís un lloguer que només poden pagar les grans marques internacionals. La data de tancament oficial era el 31 de desembre, però han pactat amb el propietari un traspàs que es pot allargar fins al voltant d’uns 60 dies. El Colmado Quílez va obrir les portes l’any 1940, quan Barcelona era grisa.
El patriarca de la família propietària actual, Andrés Lafuente, va adquirir el negoci 34 anys després. El grup Lafuente té tres botigues més a Barcelona i una a Sant Cugat. No obstant, el Quílez era la nineta dels ulls del senyor Lafuente, que va dedicar-s’hi en cos i ànima fins que va morir l’any passat. “El meu pare em va dir que pagués el que fes falta, però els números no surten”, explica el gerent del colmado i fill de l’antic amo, Carlos Lafuente. “Des dels tres anys que faig vida a la botiga. El meu pare hi treballava cada dia i nosaltres hi anàvem. És la meva vida i la meva família”, afegeix.
Actualment està buscant un altre local a l’Eixample per poder mantenir al màxim l’essència Quílez. Es tracta d’un local amb la clàssica estètica de colmado: sostres alts, parets i prestatges de fusta plens fins dalt d’aliments de tot tipus. Però, de ben segur, el record que s’enduran els clients del Quílez serà la bata blau cel que porten els seus dependents, la caixa enregistradora i l’olor de formatge que se sent en entrar. “L’empresa és viable. Nosaltres oferíem una bona oferta, però ha vingut una marca de roba que n’ha fet una de millor”, explica Lafuente. Actualment hi treballen 15 persones. “Com a propietari i com a barceloní crec que és una pena que hagin de tancar aquest tipus de comerços”, apunta Lafuente.
El model Barcelona
“És un patrimoni de la ciutat que es perd i que es veurà substituït per les franquícies de les grans marques”, afegeix. En aquest sentit, considera que aquesta estratègia forma part del model Barcelona. “Ens estem convertint en una ciutat qualsevol més del món”, assegura. Per solucionar el problema, l’Ajuntament defensa que van posar un servei de mediació a l’oficina de l’establiment emblemàtic. També argumenten que s’han reunit amb ells diverses vegades per acostar posicions i plantejar alternatives.
Carlos Lafuente considera que, a la pràctica, ni l’Ajuntament ni els partits polítics l’han ajudat en res: “Hem rebut moltes paraules de suport, però a la pràctica no han servit per poder continuar amb el Quílez”. En aquest sentit, creu que la solució passa per la regulació. “Si et compres un cotxe que pot anar a 300 per hora, saps que només podràs anar a 120. Doncs hauria de ser el mateix”, reflexiona. Lafuente es mostra visiblement cansat, trist i decebut. “Després de lluitar tant, ara ja només vull que s’acabi i començar una etapa nova”, afegeix.
La majoria de clients que entren al Quílez pregunten pel tancament. Molts es mostren indignats i orfes, ja que aquelles parets fa molts anys que formen part de les seves vides. “Ens diuen que els sap molt greu i que vindran a lluitar. Les seves mostres de suport fan que continuem sent forts, però aquestes són les normes del capitalisme”, conclou.
