L’àvia té set

Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Black Skinhead', de Kanye West, de la 'playlist' de la novel·la pensada per a 'Els Pocapena'

---------------------------

Quan va obrir la porta de la nevera de la seva residència d’estiu a l’Empordà i hi va trobar dins el conseller Mas-Colell, que ultimava els detalls de la llei de pressupostos, el patriarca Feliu Pocapena es va sentir lleugerament sorprès, però de cap manera consternat. Feia només uns dies que li havia aparegut dins la piscina, de bon matí, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, pronunciant a crits un vibrant míting en bilingüe. El patriarca Pocapena va haver de fer veure que s’havia enfadat, però en el fons l’escena li va semblar entranyable.

Aquesta mena de situacions ja no li venien gaire de nou. Feia un parell d’anys que es trobava, durant les vacances estivals a l’Empordà, petites invasions de polítics. Anys enrere eren de formigues, d’escarbats o de xitxarres, però d’un temps cap aquí la vida parasitària s’havia decantat cap a la política.

Com que el patriarca Pocapena havia ocupat un escó al Parlament de Catalunya durant dues o tres legislatures (no n’estava segur), en representació d’una força de centreesquerra amb unes sigles que tampoc no recordava, les aparicions domèstiques de polítics estressats no deixaven de fer-li gràcia. Va treure el conseller Mas-Colell de la nevera juntament amb una cervesa i un pitxer de suc de llimona natural, i el va convidar a un shandy. El conseller, però, va consultar la tablet i es va esfumar tan inopinadament com havia comparegut. Feliu Pocapena va provar de fer-se a la idea que potser aviat es toparia amb la Carme Forcadell enardint les masses des del seu menjador.

-Nen? Nen? Vine aquí!

L’ordre venia de la veu de l’àvia Mercè Pocapena, i el nen era el seu fill Feliu, que el dia de la Mare de Déu d’Agost havia de complir setanta-cinc anys. La mare ja en tenia cent sis i s’havia encaparrat a arribar als cent onze, perquè havia llegit que, en aquest cas, La Caixa li concediria un sou vitalici. 111, l’edat en què tot comença. En feia setze, per cert, que no ingeria aliments sòlids.

-Nen, porta més ginebra. Se m’ha acabat.

-Però, mamà, si no fa ni dues hores que t’he obert aquesta botella.

-A la reina mare d’Anglaterra li anava d’allò més bé.

-La reina mare no bevia tant.

-Si el teu pare fos aquí -l’àvia, plorosa- no consentiria que em parlessis d’aquesta manera.

-Mamà, el pare va morir a la Batalla de l’Ebre. Jo no el vaig ni conèixer, ja ho saps.

De sobte, una veu embriagadora, com si vingués d’un somni:

-Nen, una mica de respecte. Els joves d’avui no sabeu què és passar-les magres.

El patriarca Feliu Pocapena es va encongir d’espatlles. Amb el fantasma de son pare sí que no s’hi veia amb cor de discutir.