L’home que s’equivocava de tant en tant

L’HOME QUEs’equivocava de tant en tant havia llegit els llatins i coneixia allò d’ errare humanum est, però tot i així cada vegada que cometia un error se sentia agullonat en el seu amor propi, l’autoestima li trontollava i la mirada se li enfosquia. El seu cap repassava una vegada i una altra la concatenació de fets, circumstàncies i raonaments que l’havien portat a prendre una decisió totalment equivocada, destriava el gra de la palla, resumia el procés a un, dos o màxim tres factors determinants i els analitzava fredament per arribar a una conclusió definitiva: ¿havia estat un error fruit de la casualitat, la deixadesa, la imprevisió, l’excés de confiança, el cansament, etc., o, al contrari, l’arrel del problema era una incapacitat manifesta del seu cervell per conjuminar totes les variables en joc que s’havien d’atendre per no caure pel precipici?

Aquest procés era especialment dolorós, perquè l’home que s’equivocava de tant en tant era conscient que si arribava a la segona conclusió hauria d’anar al despatx del seu cap i presentar la dimissió irrevocable. Per honradesa i també per dignitat. I, si no, en qualsevol cas hauria d’assumir la responsabilitat del que havia passat, fer propòsit d’esmena i prendre les mesures necessàries per no reincidir (sabent, això sí, que la perfecció és un ideal inabastable i que tard o d’hora es repetirà el moment fatídic). Ell no volia fer com alguns que mai assumien la pròpia responsabilitat i sempre la descarregaven en els altres, que sempre tenien una excusa a punt i mai, mai, pensaven que potser la natura no havia estat generosa amb ells pel que fa a la producció neuronal. L’home que s’equivocava de tant en tant tenia terror a assemblar-se a aquests personatges que ignoraven la segona part de la cita: errare humanum est, sed perseverare diabolicum. Uns individus que eren un autèntic perill per a qualsevol obra humana.