Els magnífics bàrmans del carrer dels torrats

GironaLa vida fluïa al carrer dels torrats (carrer Nou del Teatre de Girona), sobretot a l'hivern i sota la boira. Les nits s'encadenaven amb l'acostumat rodar de les cerveses i la pressió d'uns esperits que rondaven tot just descobrint el món de la imaginació. La joventut s'apinyava arran de la carta del Foll pintat per l'alquimista Joan Palau a la capçalera del recorregut. Als bars hi feia cap molta gent que desfeia rondes, rumiava, xerrava o confabulava en assumptes com la fotografia, la pintura, el teatre, l'escriptura, la dansa o la música. Territori de trobada, d'imaginar-se viatges i del que convenia conèixer abans d'especular amb el futur i la vida d'extramurs -fumar joints arran d'una lluna a penes percebuda-. Els joves s'aplegaven al voltant de projectes no consumats, en la llera d'una bohèmia poc dolorosa i maleïda. Hi bufava sovint un aire llibertari, l'ànsia de viure al marge de convencions, a cavall de dues dècades (80-90), i ningú no s'adonava que una cançó composta pel geni de l'abrivat Joan Cardona ( La roda, Sopa de Cabra, 1990) convertiria el carrer en un espai de mítica familiaritat. És bo que els poetes o els músics tinguin la capacitat de fer obres empeltades de crònica, és bo que els artistes copsin el moment que viuen, així es crea l'imaginari que fonamenta el temps durant el qual uns volen ser herois i d'altres bons amants o simples passatgers.

Terra Lliure i el punk

Va ser un escenari construït amb converses i discussions sobre l'independentisme, Terra Lliure, el nervi desaforat del punk, els concerts vistos a Barcelona o l'objecció de consciència i la insubmissió militar -una revolució no cruenta i la més important de l'època-. També hi surava l'impuls d'anar contra el poder pròxim, l'Ajuntament -l' squad del Portal Nou-, així apareixien fanzines i maquetes de grups que tot just començaven. Durant un temps, en un tros del carrer brut i efervescent, hi va sorgir la idea dels ateneus populars. Anava lligada a conceptes com autogestió i llibertat social i creativa. L'inconformisme era una lluminària que cadascú havia encès provenint d'experiències diferents, un corrent transversal que acollia la idea utòpica d'una vida deslliurada de prejudicis. Al carrer s'hi esllavissava el substrat del que llavors s'anomenava xoc generacional . L'època ho demanava. La Girona grisa d'altres temps es començava a il·luminar amb la mirada curiosa d'uns personatges decidits a crear obres més agosarades de les habituals, institucionalitzades per patums i progres resclosits. La importància del carrer dels torrats no va recaure en cap moviment concertat o assembleari, sinó en el vincle entre la gent i els magnífics bàrmans de Los Padules, el Potser, el Salsitxa, el Freaks i el Xic -el Trumfa, a tocar-. També La Penyora. Locals còmplices sovint assaltats per la intolerància policial i també per una perenne desídia municipal que afavoria la degradació de la zona. El carrer dels torrats no és una cançó, ni tampoc una pinzellada nostàlgica, és la terra fèrtil on, una nit, algú va emplenar el got de cervesa fresca de la imaginació perdurable.