El mal de queixal de Napoleó

JOAN FUSTER tenia una manera molt gràfica d’explicar els avantatges del progrés científic. Deia que quan Napoleó governava mig Europa en realitat vivia torturat pel mal de queixal, mentre que ell, fill d’un tallista de Sueca criat en una comarca agrícola del sud d’Europa, tenia accés a un medicament anomenat aspirina en el qual el general cors no podia ni somiar. La conclusió és que gràcies a la ciència una persona relativament pobra del segle XX podia gaudir d’una salut superior en molts casos a la dels grans homes poderosos de la història.

El problema és que, un cop tenim l’aspirina guardada al calaix de les medecines, tendim a perdre la perspectiva del que significa tenir la pastilleta blanca. De la mateixa manera, tampoc som conscients del que significa tenir la xarxa d’hospitals que tenim o el nombre d’especialistes. A les pàgines de Societat avui expliquem que la incidència del càncer, una malaltia associada al Primer Món, està creixent de forma notable al Tercer Món amb l’agreujant que allà no tenen el nostre sistema sanitari. Hi ha dades que posen els pèls de punta, per exemple que a tot Ghana (25 milions d’habitants) només hi ha quatre oncòlegs, i a Libèria (4 milions) no en tenen cap. Els especialistes calculen que la ràtio ideal és, atenció, de 23 oncòlegs per cada milió d’habitants.

Napoleó tenia mal de queixal perquè no s’havien inventat els analgèsics. Resulta molt més complicat explicar per què els ghanesos no tenen oncòlegs en ple segle XXI.