L’Ebola en els temps del ‘big data’
Cada vegada que truquem o ens connectem amb el mòbil deixem en els servidors de les operadores un rastre anomenat CDR, que registra l’hora, els dos números que han intervingut en la conversa i a quina antena ens hem connectat. Els CDR són una mina de dades individuals, però també col·lectives. Fent-ne una anàlisi estadística, el sector turístic ja pot saber en quins hotels dormen els turistes russos i per quins barris es mouen els japonesos.
Però també hi ha aplicacions no comercials, com el seguiment geogràfic d’epidèmies. Fins ara s’ha fet a posteriori, però ja hi ha la tecnologia per fer-ho en temps real, de manera que els serveis sanitaris puguin situar els recursos allà on seran necessaris. Malauradament, encara no hi hem arribat: The Economist destapa aquesta setmana l’ocasió perduda de controlar amb els mòbils la propagació del virus de l’Ebola a l’Àfrica: cada empresa telefònica té els seus CDR, però no són compatibles entre ells, i els governs són reticents a cedir-los als organismes sanitaris per motius de protecció de dades. No se n’han sortit ni les Nacions Unides ni la GSMA.
Aquí també tenim viu un debat sobre l’ús de dades massives en l’àmbit sanitari. A proposta d’ICV-EUiA, el Parlament ha suspès l’entrada en servei del programa VISC+, amb el qual el departament de Salut vol vendre els historials sanitaris dels ciutadans catalans -després de suprimir-ne les dades que ens identifiquen- a farmacèutiques, asseguradores i d’altres, amb finalitats de recerca i planificació. Les objeccions dels diputats tenen més a veure amb la cessió de dades a entitats mercantils per fer la recerca que hauria de fer la sanitat pública que no pas amb les dades personals, però el debat que s’obrirà serà una bona ocasió per decidir fins on estem disposats a permetre l’explotació de les dades que generem, una decisió que com a individus prenem cada vegada que fem una transacció comercial o intervenim en una xarxa social digital.
