Sóc davant d’un monument, l’estàtua de l’home a qui tothom anomenava el mestre, alt, ferm, plantat al jardí de l’Escola Municipal de Música de Puigcerdà. Es tracta de Josep Lluís Ortega Monasterio (Santoña, 1918 - Barcelona, 2004), el tinent coronel i artista que va saber combinar aquestes dues carreres i, sobretot, fer una de les proeses més lloables que mai hagi pogut produir un militar: compondre l’havanera més simbòlica i popular, una mena d’himne nacional, El meu avi, que tothom coneix i és capaç de taral·lejar. Sempre que puc, miro d’aturar-me davant de l’estàtua del Josep Lluís Ortega Monasterio, a Puigcerdà. Encara sembla que el vegi, l’última vegada que el vaig entrevistar, el 2003, set mesos abans que morís; era un dia plujós de maig i ell estava desanimat, s’ho veia a venir.
El vaig anar a trobar al pis de Bori i Fontestà, a Barcelona, on ell, que havia estat promotor de les famoses cantades d’havaneres de Calella de Palafrugell, esperava la mort amb l’esquena ben recta, la cara alta i la gorra blava amb l’escut de l’espanyol lleugerament inclinada enrere. Tenia vuitanta-cinc anys i era l’estampa clàssica del llop de mar, la imatge rematadament trista, nostàlgica, desencisada del militar retirat. Recordo les patilles blanques, esbarriades, les potes albines d’un conill esgarrifat. Davant d’aquesta estàtua puigcerdanenca, sempre que puc vinc a recordar la lliçó essencial, artística, que el mestre em va donar aquell dia de maig. Quan l’anava a veure, ell sempre em preguntava si portava tabac, i encara que el light no li deia res, com que no el deixaven fumar i la seva esposa de tant en tant apareixia per controlar-lo, teníem un pacte establert: “Quan ella entri -em deia-, vostè agafi la cigarreta encesa del cendrer”. I així fèiem veure que qui fumava no era ell. “És gairebé l’únic vici que he tingut”, m’explicava. Els altres? “La música i la carrera militar”, contestava, dues vides en una, un fet que en la biografia de l’Ortega Monasterio era indissociable, sobretot per dos aspectes primordials. El primer te l’assenyalava amb el dit, mentre xuclava la cigarreta. Remarcava un dels retrats que tenia exposats sobre la cua del piano: la figura heroica, altiva, del famós avi mitificat, la inspiració de la cançó, en honor al capità Deschamps, que, a bord del Montserrat -el Catalán a la cançó-, va burlar fins a cinc vegades el bloqueig ianqui, el famós setge de la flota nord-americana a Cuba, última colònia espanyola d’ultramar, per portar reforços i protagonitzar un dels episodis de la clamorosa desfeta militar de l’any 1898.
L’altre fet biogràfic que l’Ortega subratllava era haver perdut els pares, amb pocs mesos de diferència, quan només tenia vuit anys, una circumstància que el va dotar, segons ell, d’una sensibilitat especial per a la música portuària, de pescadors: qualsevol cosa que fes olor de mar li recordava l’absència paterna i materna -la mare era de Mutriku-, una buidor que li feia xuclar amb força la cigarreta... que immediatament tornava a deixar, en el moment en què l’esposa, Purificación Gastón Esqués, treia el cap, ensumava l’olor de tabac, somreia al periodista i desapareixia. Van tenir sis fills. L’Ortega alternava la carrera militar i la música, sempre amunt i avall, amb deu anys de residència a Puigcerdà per entremig, o a Jaca, uns destins fronterers amb guarnicions de caçadors de muntanya. Les inclinacions democràtiques li van comportar maldecaps i el retir prematur. Va fundar el grup Cavall Bernat i va compondre un total de cent vint-i-dues peces, entre les quals El meu avi. “Em vaig adonar -deia- que la música no té cap secret; el que costa és que arribi, de la manera més senzilla; es tracta de combinar quatre notes, ta ta ta ta, res de complexitats, només tres notes o quatre, ta ta ta ”. La resta és bufar i fer ampolles. I mentre feia l’última pipada, el mestre insistia: “Per escriure és el mateix; si entens bé això, tens un munt d’èxits assegurats, no te n’oblidis, ta ta ta ”.
