Ens moderem tant moderant-nos que ja ni ho fem

LA DESTRUCCIÓ de la classe mitjana és una irresponsabilitat del capitalisme embogit que vivim, i no només pel que té d’immoral l’increment de la desigualtat. També és irresponsable perquè, dinamitant els ponts entre pobres i rics, el sistema es mostra alhora feble, cruel i desconnectat del món real. I troba com a única via per sostenir-se l’espiral suïcida que el fa insostenible. Això és en part perquè no és clar del tot qui el condueix, i en part perquè els que sí que és clar que el condueixen no miren més enllà del volant i veuen llunyana la seva mort. Cert: abans es carregaran molta gent. El cas és que observo cada dia més la desaparició d’altres classes mitjanes. Un llibre pot ser bestseller o no vendre’s. El pa pot ser molt barat o molt car. Es disparen l’anorèxia i l’obesitat. Al gimnàs, o no hi vas o t’hi passes el dia. Veig en perill d’extinció les mides intermèdies, les situacions normals. Exhibim moments de felicitat intensa o de tristesa absoluta, compartim vídeos que ens emocionen molt o ens irriten molt. Busquem experiències extremes i tendim a l’addicció o l’obsessió, més que a l’equilibri. Un savi consell deia que ens ho hem de prendre tot amb moderació, fins i tot la moderació. I som tan moderats moderant-nos que hem deixat de fer-ho, ni ho trobem a faltar, ni ens en sentim culpables, perquè toca destacar, ser especial, diferent. Ser mainstream és mediocre, és de covards. Toca triomfar. O fracassar. De fet, articles moderats com aquest queden extemporanis: ni criden ni provoquen ni sorprenen ni deixen de dir una cosa òbvia, que ja sabem. I que, per cert, no ens apliquem.