Afirmar de manera categòrica que Prullans és un dels pobles amb més encant de Catalunya no és arriscat. Estic segur que molts lectors hi estaran d’acord i que hauran provat la sensació etèria de passejar per aquests carrers empedrats, de sentir-se catapultats a una altra època i contemplar les vistes increïbles que ofereix el mirador. Diuen que el paisatge indescriptible que la vall ofereix des d’aquí, amb la serra del Cadí de fons, és dels millors d’Europa. Prullans reuneix condicions que en el rànquing personal de moltes persones fa que el poble se situï al davant de molts altres racons. La tranquil·litat empedrada d’alguns carrers del municipi cerdà és idíl·lica, incomparable. Només t’hi has de passejar, a poc a poc, respirar, aturar-te en alguna font, caminar pels senders, tornar cap al mirador, visitar l’església romànica de Sant Esteve, patró de Prullans... És fantàstic, aquell campanar!
De totes maneres, Prullans em provoca una emoció extra perquè em recorda un personatge enyorat. Invariablement, em fa pensar en l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925-2012). No sé exactament per quin motiu, però recordo l’Ainaud parlant de Prullans, segurament per comentar algun fet del romànic. És igual. Quan l’Ainaud parlava de Prullans se li posaven els ulls en blanc. N’era un gran enamorat. Quan t’havia fet el repàs de la història del poble i tota la pesca, la conversa de seguida se n’anava cap a altres temes. L’Ainaud era un home loquaç, una font de saviesa inextingible. Estic completament segur que molta gent el troba a faltar, sobretot aquests dies. Va morir l’agost de fa dos anys.
A mi, el record m’arriba a través de les notes soltes i pausades d’un piano, la melodia nostàlgica que sorgia de l’altra banda del piset de Barcelona, al barri de la Sagrada Família. Allà vivia amb la seva esposa, la pianista Carmen Agustí Badia, que va traspassar aquest 2014, i que era filla de la famosa cantant Conxita Badia. Després d’esplaiar-se amb Prullans, aquell dia amb l’Ainaud, tampoc sé per quina raó, parlàvem del concepte de família, tan català: “Tot està relacionat en aquest país”, observava. “Si estires el fil d’una família te’n surten cent... Allò que se’n diu les cent famílies de Catalunya -explicava-és un fet cabdal per entendre qui som”. La netedat i facilitat d’exposició amb què Ainaud de Lasarte plantejava els temes, vist ara amb perspectiva, fa feredat: eren opinions d’una clarividència perfecta. “A Catalunya -continuava dient- sempre hem procurat que hi hagués una millora de les generacions que vindran, catalanes o no catalanes”. L’Ainaud parlava del cas del paleta que aquí volia que el fill fos aparellador i el nét arquitecte. Era una manera de pujar. Deia que era un fet important que ens diferenciava d’Andalusia, per exemple. “Allà no és així”, em comentava. “A Andalusia hi ha rics i pobres -deia-; és més difícil passar d’una classe social a l’altra”. En una xerrada sobre aquest tema, que l’Ainaud havia compartit amb sevillans, l’historiador s’havia dirigit a un avi que l’havia escoltat amb atenció, i li va preguntar: “ Qué, abuelo, ¿qué le ha parecido? ” L’avi sevillà li va contestar: “ Que los ricos también mueren ”. L’Ainaud ho recordava divertit, dient que l’avi sevillà devia pensar: “Ara ens ve aquest de Barcelona a explicar-nos com hem de guanyar diners i tota la mandanga ”. Però després encara li havia preguntat: “ ¿Y sus nietos? ” L’avi sevillà li havia contestat: “ Mis nietos que se las apañen ”. “És cosa d’ells, ho entens? -comentava l’Ainaud-, no és que els andalusos no se’ls estimin, sinó que és cosa d’ells. Aquí això no passa. A Catalunya -afegia-, el concepte familiar és un concepte de progrés, de preocupar-se per la generació que ve darrere”.
Passejant per Prullans, recordant amb intensitat l’Ainaud, el concepte de família que discutíem i els punts de vista que oferia, m’adono que la imatge idealitzada del poble i la vall cerdana m’ha quedat associada al vell professor i a la impressió de claredat que desprenia. I també que, malgrat tot, encara és possible retrobar en el nostre paisatge l’esperança d’una certa netedat.
