De l’editorial d’Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917) a La Veu de Catalunya (27-VI-1906), diari que dirigia. Va aparèixer sense signar però surt en l’antologia dels seus articles editada el 1934. Aquest dilluns farà 105 anys de la mort de Prat de la Riba, polític, periodista, president fundador de la Mancomunitat de Catalunya, embrió de la Generalitat republicana.
Tràgic destí el de l’Espanya d’avui! Dalt, al centre, veïnes de la capital política, formant el nucli director de l’Estat, les regions esmorteïdes de vida agrícola rudimentària, amb població reduïda a una mitjana de 25 habitants per quilòmetre quadrat, sense comerç, sense indústria. A baix a la perifèria, allunyades del poder, les regions de vida intensa, amb densitat de població, que treballen, que progressen, que senten totes les necessitats de la civilització moderna. Aquest dualisme, la lluita entre aquestes dues Espanyes, és la clau de molts successos que als estrangers els semblen incomprensibles i els fan murmurar: “Coses d’Espanya!” És que a Espanya hi ha dues polítiques, dos pensaments nacionals, dues cultures, dues capitals. L’Espanya central és l’Espanya hidalga, quixotesca, de l’honor calderonià; la dels gloriosos tercis d’Itàlia afamats i espellingats, la dels aventurers conquistadors d’Amèrica, l’Espanya qualificada per Cánovas d’entrampada, despilfarradora, sense administració ni previsió, que amb aquests caràcters destaca en la seva esplèndida literatura de l’edat d’or, en la seva història, en la muda eloqüència de les seves planes àrides i desertes, en la plàcida quietud de les seves poblacions encantades. És l’Espanya que mana, la que està apoderada del timó del Govern, la que es considera a si mateixa amb orgull representant de la unitat, de l’Estat, de la Pàtria, i com atacs a la unitat, a l’Estat, a la Pàtria judica tots els atacs al seu predomini, a la seva exclusiva hegemonia. La capital d’aquesta Espanya és Madrid, la ciutat burocràtica, la ciutat exclusivament política, aixecada al mig d’un desert, sense vida industrial i mercantil, que no coneix altra indústria que el monopoli, ni altra exportació que la de funcionaris. L’Espanya perifèrica és l’Espanya viva, riallera, de les hortes florides, de les valls regades, dels poblets que es toquen, de les colònies industrials, dels ports plens, de les ciutats atrafegades; l’Espanya sense exotisme, sense pintoresc, que els turistes desdenyen, que els cronistes ometen, per ser repetició o continuació, més o menys individualitzada, del que a tota Europa es troba. És l’Espanya particularista, l’Espanya que protesta de la incúria de tots els serveis públics, de la ineptitud de l’Estat per a les seves funcions el mateix que per a fomentar la prosperitat nacional en la forma que els altres Estats la fomenten; que vol política econòmica, vies de comunicació, renovació de l’ensenyament, llibertat, self-government... A l’avantguarda de les regions que formen aquesta jove Espanya lluita Catalunya. [...] Aquest moviment solidari ha entrat en una fase triomfal: la unió de totes les regions perifèriques, el bloc de l’Espanya que vol viure una vida intensa i forta, que vol integrar en una fórmula suprema de convivència i harmonia aquest dualisme, [...] fent que cada nacionalitat es governi amb plena autonomia a si mateixa [...]
