Però no sempre vull que sàpiguen que jo he llegit els dels altres. I em fa angúnia que en algun lloc quedin massa coses apuntades sobre mi. Però la xarxa és plena, també, d’exhibicionistes i de voyeurs. Darrere del debat sobre el doble vistblau que confirma que un missatge s’ha llegit hi ha aquesta tensió: volem saber sobre els altres (per això s’ofereix la possibilitat) però no volem que se sàpiga sobre nosaltres (per això es pot desactivar). Hi ha una segona tensió, de fons. Neo, a Matrix, vol saber, encara que sigui desagradable. El personatge de Daniel Brühl a Good bye, Lenin fa mans i mànigues (amb la nostra empatia com a espectadors) perquè la seva mare no sàpiga. Saber o no saber. Hi ha una mirada, més americana, que veu més avantatges que pegues a saber, i una mirada, més europea, que voldria posar-hi límits. La novetat és que això, ara, no és un debat teòric. Per això seixanta mil persones han anat a veure l’exposició Big bang data que es tanca avui al CCCB. Per això discutim sobre el doble check blau a WhatsApp. Perquè podem saber dels altres. Poden saber de nosaltres (per bé i per mal). Podem evitar que sàpiguen. I, per tant, hem de poder decidir. També això.
