Esperava que el més líquid d’aquest cap de setmana fos el cava de la nevera, però al final va acabar sent una entrevista amb Zygmunt Bauman. I això que el cava només era per beure’l de ritual, amb sobrietat, sense molestar els veïns, dissimulant la patacada del bàsquet, que ja queden lluny els temps de la imaginació al poder quan els títols i la beguda plovien a raig al ritme de la nit...
Perduda ja fa temps la solidesa i fins i tot superada la fase líquida de l’any passat, quan va guanyar la Lliga però va ser escombrat de la Champions, el Barça ha acabat la temporada en estat gasós, evaporat, desaparegut en cos esportiu i ànima institucional.
El líquid, doncs, el va posar Bauman, sociòleg dels que fan treball de camp i que s’atreveix a marcar Zuckerberg i Lethman Brothers, i que un bon dia va fer servir els estats de la matèria per ordenar l’estat de coses. Va ser llavors quan va parlar de la modernitat líquida, aquest temps d’ara en què quan algú diu per sempre vol dir un mes i mig.
Entre les moltes pilotes que Bauman va tocar ahir, n’hi ha una que em va captivar, la dels danys col·laterals de no memoritzar ni un número de telèfon perquè ja no ens cal, perquè ja totes les dades viuen còmodament dipositades en un núvol... Citava un escriptor americà: “Pensar és com llançar un seguit d’idees dins la teva ment i de sobte començar a sentir com forniquen i es multipliquen”. I Bauman hi afegia: “En canvi, quan les guardes al servidor, amb l’esperança que quan les necessitis per al pròxim examen les podràs agafar, funciona diferent, no s’incuben. Sospito que tindrà un impacte negatiu sobre els graus de creativitat humana”.
La memorització ha anat perdent prestigi a l’escola, víctima de l’evidència que apreníem dades com lloros de repetició, sense assimilar el sentit de les paraules. Però fins i tot en aquests casos, la memòria, com el seu nom indica, permet que aquella poesia de 3r de primària viatgi amb tu fins al darrer sospir, descobrint-te a base de viure tots els significats ocults. I això val per a les definicions de socials i naturals, les operacions matemàtiques, els conceptes d’història de l’art, les declinacions llatines, les frases cèlebres i tants altres coneixements considerats teòrics en el pitjor sentit de l’expressió. Tot pot acabar obtenint sentit o utilitat. Fins i tot els coneixements que el progrés ha deixat obsolets permeten avui entendre quins eren els límits científics i morals de la humanitat fa només unes dècades.
Som el que hem memoritzat, també. Sobretot som el que hem memoritzat de petits, com demostra cada dia la gent gran amb aquella facilitat que tenen per recordar fets remots com si fossin d’ahir o que es passen al castellà escolar quan han de comptar “ cinco por ocho, cuarenta ”.
Dissabte al Camp Nou vaig comprovar dolorosament que el Barça havia oblidat fins i tot el que feia de memòria, com treure una pilota jugada des del porter. Ho deurien guardar al núvol. I al núvol es van quedar.
