Esperem notícies, president

Em deia una jove amiga, que va anar a la Via sense entusiasme: "Total, manaran els de sempre". Li va faltar parlar de les elits, perquè ara tothom en parla, i no està malament recordar que el terme s'ha posat de moda gràcies a un llibre que es diu, precisament, Por qué fracasan los países . En segons quines elits, la cosa deixa de funcionar. Vam quedar, amb l'amiga, i vaig intentar explicar-li la diferència entre classe dirigent i elit. Les elits són, en el pitjor dels casos, parasitàries, oligàrquiques i estancades, però la classe dirigent, quan hi és, té un projecte. I el que està passant avui a Catalunya és que està quallant una nova classe dirigent -classe intel·ligent, m'agrada dir-ne- que desplaça la vella elit estancada, hereva de la burgesia franquista, que encara manté el seu nucli d'interès lligat a la unió amb Espanya. Que aquesta elit pressiona, truca i es belluga no n'hi ha dubte. Però no té projecte i, per tant, la seva influència toca només el poder, no pas la societat.

Curiosament, el moviment és paral·lel al que es va produir al voltant del 1700 i que el 1714 va tallar en sec. Hi havia una noblesa rància, que era felipista perquè Felip V els assegurava mantenir els privilegis: perquè, dit en plata, estaven neguitosos perquè la plebs tenia massa poder gràcies a les Constitucions catalanes. Aquesta gent, que eren diputats de la Generalitat, es van mantenir felipistes fins al final, alguns es van establir en aquell Burgos català que va ser Mataró i, immediatament després de la derrota, es van postular per ocupar els càrrecs que estaven vacants. En aquells anys s'estava consolidant una burgesia mercantil -amb poder a Barcelona- que tenia un projecte econòmic modern, basat en la indústria i el comerç (com diríem avui) i amb Holanda com a model. Era la classe dirigent. I si no hi hagués hagut Espanya a l'altra banda de la muralla i bombardejant, la modernitat de Catalunya hauria estat esclatant.

Per tant, la independència no és un caprici de llibertat, que ja n'hi hauria prou per posar-s'hi, sinó també un profund canvi social per fer fora del poder (i res més) l'elit oligàrquica que no té cap altre projecte que que me quede como estoy , dit en estricta primera persona. I en aquests termes de regeneració democràtica -perquè cal posar els partits en l'esquema- s'està situant el debat promogut activament per l'ANC, que no només organitza la Via sinó que mobilitza la societat al voltant de la paraula. Ho dic perquè molta gent em diu "M'haurien d'explicar quina societat volen", a la qual cosa contesto: "Si no vols venir als actes, deixa el telèfon i t'ho vindrem a explicar a casa". Dit sigui amb ironia, perquè prefereixo que diguin això que sentir que el dret a decidir no és gens democràtic, oi, amic Cercas?

Ara mateix Espanya està desplegant la seva particular Via cap a la Unitat, des de la fatxenderia diplomàtica exercida per García-Margallo fins a les amenaces ultres, passant pels editorials encesos de la totalitat de mitjans de comunicació situats a Madrid. He dit la totalitat, tot i que cal reconèixer que El País és l'únic que argumenta i matisa. Però després de l'impacte mundial de la Via Catalana, qualsevol violència explícita, militar o jurídica accelerarà la partició. És més: farà que la Unió Europea s'hi impliqui. De moment, per la pressió diplomàtica i pel seu propi interès, la UE està mirant de dissuadir Catalunya de separar-se, però això no vol dir que, quan arribi la independència, les coses es quedin igual. Pots no voler que una cosa passi, però has de fer que, un cop s'ha produït el desenllaç, el problema no es perllongui. I la UE té ànima democràtica, cosa que Espanya no té.

El 2014 ha de passar alguna cosa, hi ha massa tensió perquè aquest procés s'allargui sense data. La meva opinió és que Espanya no admetrà la consulta, perquè és un tema de sobirania, d'orgull i de càlcul de vot. Per tant, Artur Mas haurà de prendre decisions i l'única que no serà admissible és dir: "Tanquem la carpeta i en tornem a parlar el 2016". Cal que el president sigui conscient que la seva força està en el moviment popular, en el cap de l'oposició i en el Parlament, tot alhora, i que almenys dos d'aquests elements no acceptaran la dilació. Ja sabem que el camí és incert: no hi ha ningú que pugui dir com continuarà la història, però la història es construeix, i s'està construint, en el dens teixit popular del país. Esperem, doncs, notícies, i esperem sobretot valor, constància i intel·ligència de qui lidera legítimament aquest procés.

El + vist

El + comentat