Tahití (1926)

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsEls dies de correu, Papeete presenta un aspecte nou, ben diferent dels altres. Perd aquell encantament de petit ciutat oceànica, ensopida i coqueta, besada pel Pacífic, recolzada en les verdes muntanyes. És un despertar sobtat i trepidant, una dissonància que ve a trencar l'harmonia acostumada. Un nou matís dintre la gamma subtil dels seus colors.

Així que la grossa massa del transatlàntic s'albira en alta mar, tota la vila es commou. El correu! Veus ací el mot màgic que ho transfigura tot, i la sola evocació del qual vol dir una infinitat de coses: les emocions sentimentals i de negoci, les venjances administratives, els honors, les esperances, tot ho porta el correu! Des de la lletra d'un fill o d'una mare, que viuen separats per tot el gruix de la terra, fins a la gasolina, els vestits, les llaunes de conserves...

El correu és el sol lligam nostre amb la civilització. L'esperem amb els ulls i l'ànima fitats en l'occident menyspreant la saviesa eterna i sobirana de la mare Natura. Ell mantindrà latents les nostres grans febleses de civilitzats, el nostre etern neguit. Som impotents contra el tòxic de les ciutats europees o americanes, el portem a la sang com un microbi hereditari, i no pensem que allí, darrera nostre, la selva solitària és tot un món tancat, curull de fruits i d'aigua pura, de bellesa i de serenitat.

Deixeu-me imaginar un instant que un dia (per un esdeveniment extraordinari: una guerra, un terrabastall qualsevol) els correus de França, Califòrnia i Nova Zelanda deixessin de venir. Tot tornaria a poc a poc al dolç ensopiment, al suau romanticisme dels temps de Stevenson, de Bernardin de Saint-Pierre. Tahití seria altre cop una petita illa perduda en la immensitat del Pacífic, tranquil·la, patriarcal, paradisíaca. Tornaríem a menjar fruites i peixos, i beuríem la llet perfumada dels cocos. Vestiríem amb humilitat simplement i lleugera. Passejaríem a peu o amb piroga. [...]