'Wishy-washy'
Ja es veu que, en els anys que vénen, la conciliació familiar i laboral no serà una prioritat. Soraya Sáenz de Santamaría, portaveu del Partit Popular, futura ministra de pes, va ser mare per primera vegada en l'última setmana de campanya electoral i tot just dimarts Rajoy li encarregava que pactés el traspàs de poder entre el PSOE i el PP. I la Soraya no va dir que no. És tota una feinada, s'entén que li faci il·lusió: tants anys ensalivant per a aquest moment, tant temps al costat del Mariano. La tasca encomanada a la Soraya en aquests moments de maternitat recent serveix, als programes matinals de televisió, per presentar-la com a model de superwoman que pot fer-ho tot (amb l'excepció, esclar, de botar al balcó de la seu del PP la nit de la victòria). L'entorn de la Soraya assegura que aquests eren moments excepcionals que requerien que estigués al capdavant de la seva activitat. D'escala de valors cadascú té la que vol, però ¿hi ha un moment "més excepcional" que les primeres setmanes del teu fill? ¿El partit i el Mariano passen al davant de tot? ¿La crida d'Espanya és abans que res? I, sobretot, no té ningú més, Mariano Rajoy? ¿De tot el seu entorn, només confia en Sáenz de Santamaría per pactar amb Ramón Jáuregui la mudança de Zapatero? Aquest primer episodi demostra, a la pràctica, el que molts analistes ja ens havien advertit de Rajoy. El que serà nou president del govern espanyol és allò que als Estats Units en diuen un wishy-washy, un concepte de mal traduir que serveix per descriure les persones mancades de determinació i que, davant d'una dificultat, els costa decidir. De moment, en aquest cas, ha anat a la seva. Ha mirat per la seva conveniència sense tenir prou vista per adonar-se que hi ha coses que no es poden ni demanar.
Agenda oculta
Tant debatre sobre si Mariano Rajoy tenia una agenda oculta, tant denunciar que no ensenyava les cartes perquè no el perjudiqués a les urnes i, resulta, que el que portava l'agenda, i ben amagada, el teníem molt més a prop nostre. Artur Mas, per més que insisteixi Joan Herrera, no ha comès frau electoral. Sí que és lleig, però, per dir-ho suau, que només dos dies després de celebrar l'èxit del hat trick electoral de CiU, el president anunciés el nou pla de retallades. ¿Ha pensat més en el país o en el partit?
Mas -queden tres anys de legislatura- pot ser un bon president. Potser, precisament, perquè a desgrat seu fa el que toca, es blinda del què diran i, a sobre, es prepara una estratègia per demostrar -als d'aquí i als d'allà- que el pacte fiscal és més necessari que el pa que mengem. Les mesures, però, tinguin el caràcter que tinguin, sempre agafaran a contrapeu els col·lectius afectats. A tants sacrificis, tants retrets. Pagarem més IRPF i més impost de patrimoni que enlloc però, això sí, retirem l'últim tram de l'impost de successions perquè -ens asseguren- és injust que a d'altres comunitats no el tinguin i nosaltres sí. Ja fa temps que ens hem adonat que aquest argument és reversible i, en tots els casos, s'ha d'utilitzar a conveniència del govern segons el moment. Als universitaris se'ls tornarà a apujar la matrícula, als funcionaris se'ls tornarà a retallar el sou i se'ls assegura, que consti, que aquesta serà l'última vegada. Ens apugen la benzina, el transport públic i l'aigua. Es treuen de la màniga "el tiquet moderador" en les receptes i, de moment, no es parla del copagament sanitari. Aquesta part de la notícia ja deuen haver pactat que li tocarà explicar-la a Rajoy. I, enmig de tanta alegria, d'aquí un mes serà Nadal. Bones festes, menys un 5%, a tothom.
