Un cop fet el preceptiu intercanvi epistolar estival, allò que a Madrid rep el nom de debate territorial i que aquí anomenem transició nacional ha entrat en una situació que ja no permet gaire marge de maniobra. El govern espanyol diu que se sent emparat per la legalitat constitucional, i el català, per la legitimitat democràtica. Per això el primer apel·la a la literalitat de l'article 1.2 de la Constitució del 1978, i el segon recorda les decisions preses per la majoria del Parlament de Catalunya. Mariano Rajoy assegura que la secessió de Catalunya equivaldria a l'expulsió automàtica de la Unió Europea, i Artur Mas considera que no existeix cap precedent, ni cap normativa explícita, sobre aquesta qüestió.
Heus aquí un balanç ultraresumit, en només dos punts, de la situació en aquests moments. Tot sembla indicar que aquest és el límit axiomàtic del debat, és a dir, la línia que ningú no pensa creuar. En realitat, negociar consisteix a relativitzar el caràcter absolut de certes línies, tot destenyint un xic els respectius fils vermells. Des de la perspectiva catalana, l'esmentada legitimitat es matisa i, en conseqüència, s'accepta la premissa de la legalitat constitucional vigent: per això es vol fer una consulta d'acord amb aquesta legalitat (i tenint en compte que els documents jurídics s'han d' interpretar ). Des de la banda espanyola, en canvi, no s'ha fet ni una sola concessió, per simbòlica i insignificant que sigui. Quina és l'alternativa? Deixar podrir la situació esperant que aparegui una solució màgica?
Les expressions debate territorial i transició nacional no són equivalents. Aquest equívoc no és només una qüestió nominal, sinó que porta a una confusió política greu. Incapaços d'admetre un profund canvi de mentalitat en el si de la societat catalana, l'opinió publicada espanyola continua fent referència a un suposat "órdago soberanista de Mas " i coses per l'estil. S'interpreta, doncs, que: a) és només una pressió conjuntural per obtenir un tracte econòmic més just; b) no respon a la voluntat de la gent, sinó només a una dèria del seu president, i c) no cal acudir al debat amb cap tipus de munició ideològica perquè la foguera s'apagarà sola. En definitiva, es tracta només d'un debate territorial i, per tant, s'actua com a començaments dels anys vuitanta, quan es negociaven els traspassos de competències. Fins i tot la retòrica resulta desconcertantment anacrònica, d'una altra època (estic pensant, per exemple, en la "catalanització d'Espanya" d'Esperanza Aguirre). Des de la perspectiva catalana es cometen sovint tres errades que també són importants: a) menysvalorar el pes i la influència d'Espanya en el concert internacional; b) fer abstracció de la inexistència d'aliats polítics en aquesta causa, i c) confiar ingènuament en un acord a canvi de res, malgrat no tenir la paella pel mànec (seria el primer cop a la història que passés, això!).
¿Existeix la possibilitat de sortir d'aquest coma polític? Anem a pams i intentem enfocar raonablement el problema. El que hi ha damunt la taula són dos conceptes, el de legalitat constitucional i el de legitimitat democràtica. Crec que fins a aquest punt encara ens trobaríem en zona de consens , per dir-ho d'alguna manera. La discrepància de fons arriba en el moment de jerarquitzar els dos referents, és a dir, en determinar quin ha de prevaler: heus aquí la qüestió de fons. ¿Però és possible plantejar el problema d'una altra manera? Penso que sí. No em sembla insensat, per exemple, considerar que, des de la perspectiva europea, no hi pot haver legalitat sense legitimitat democràtica; i, alhora, que aquesta legitimitat requereix ser exercida en el si d'un marc legal per ser acceptada com a plenament democràtica. Heus aquí un espai d'intersecció molt genèric, però políticament plausible.
L'apel·lació espanyola a la legalitat vigent és lícita, però des d'una perspectiva democràtica, també resulta insuficient. A curt i mitjà termini això no suposa cap problema, però és obvi que es tracta d'una posició sense més recorregut: un estat no pot subjugar la voluntat política d'una part important dels seus ciutadans insistint en una frase que es va escriure fa 35 anys. Aquesta actitud té sentit per parar el cop, però després esdevé una simple coartada sense credibilitat i, sobretot, sense legitimitat democràtica. És evident que els polítics britànics que abans de l'any 1918 es mostraven en contra del vot femení tenien raó: era il·legal. ¿Algú creu que, només amb aquest argument, s'hauria arribat a l'any 2013 amb les dones en minoria d'edat perpètua?
