Oscar de la Renta, l’home que vestia estrelles

Nova YorkLa carrera d’Oscar de la Renta, degà de la moda americana, va començar a la dècada dels cinquanta, en l’Espanya franquista, i el seu talent es va estendre pels millors salons de París i Nova York. Últim supervivent entre els més atrevits, visionari i creador de tendències, va morir dilluns a casa seva a Kent, a Connecticut. Tenia 82 anys. La seva dona, Annette de la Renta, va confirmar ahir la seva mort, després que se li compliqués el càncer que tenia de manera intermitent i contra el qual lluitava des de feia gairebé vuit anys. Durant aquest període el seu negoci va créixer un 50%, fins a arribar als 150 milions de dòlars en vendes, i el seu nom va lligar-se a cites tan imprescindibles com els Oscars. Amy Adams, Sarah Jessica Parker i Penélope Cruz són algunes de les actrius que han dut els seus vestits. Recentment, la seva fita més gran va ser dissenyar el vestit que Amal Alamuddin duia per casar-se amb George Clooney.

De la Renta va aconseguir la fama en dos àmbits diferents: com a modista de l’alta societat i com a rei de la catifa vermella. També va vestir quatre primeres dames nord-americanes, però De la Renta era l’ostentació de Hollywood, més que no pas un modista de socialités, i això és el que el va posicionar davant una nova era i un nou consumidor (i va saber adaptar-se a les xarxes socials molt astutament). Grans dissenyadors han tingut empreses més grans que ell. Alguns eren més originals. Però pocs van ser tan valents per adaptar-se als canvis culturals.

Senzillament, un vestit bonic

Normalment, De la Renta no es preocupava gaire per quin seria el seu llegat. En una entrevista del 2009, a la casa que tenia a Punta Cana -era nascut a la República Dominicana-, va afirmar sobre la moda: “No ha sigut mai una cosa feixuga. Algú podria preguntar-se: «Què és Oscar de la Renta?» I podries contestar: «És un vestit bonic»”. En comptes d’obsessionar-se pel seu llegat, preferia fer bromes, o parlar sobre el seu hort a Kent. Rarament va generar alguna controvèrsia o va fer aixecar el telèfon. Fa tres anys va renyar Michelle Obama per dur marques estrangeres. Una vegada, en un discurs, es va oferir a enviar miralls de tres bandes a certes editores de moda que duien minifaldilles. Això sí, durant tota la seva vida, a De la Renta li va encantar ser allà on era l’acció. “Està al cas de tot”, va dir John Fairchild, publicista retirat de Women’s Wear Daily. Una trucada seva podia començar amb un toc de flirteig i familiaritat: “Com estàs, estimat? Explica’m xafarderies”.

El 1980 ell i la seva primera esposa, l’exeditora Françoise de Langlade, van posar per a la portada del New York Times Magazine. L’article parlava de l’ascens social de la parella, desinhibit i amb estil, i de les diferents personalitats que van passar pels seus salons, des de Norman Mailer fins a Henry Kissinger. Representava un punt d’inflexió. La gent de la moda havia sigut durant molt temps part de l’escena social de la ciutat, això no era notícia. Però quan Truman Capote va celebrar el seu Black and White Dance, el 1966, només una petita porció dels 540 convidats eren dissenyadors, que van fer-se més visibles a partir dels setanta. Tal com va dir Alexander Liberman, director editorial de Condé Nast, “els dissenyadors s’havien convertit en els nous magnats”.

Tot i que De la Renta no es va agafar mai la seva feina a la lleugera, sempre va fer la impressió que la seva vida era més important. Tenia un enorme entusiasme, que mostrava en la manera de fer moda. Però on realment va revelar el seu caràcter hospitalari va ser a la República Dominicana, on era considerat ambaixador no oficial. Allà va construir-s’hi dues cases. La primera, a Casa de Campo, amb sostres de palla, mobles de vímet i hamaques. En la segona casa, a Punta Cana, si bé s’hi imposava l’estil colonial, amb àmplies terrasses (i la seva pròpia capella), també era de caràcter relaxat. De la Renta va construir-se la casa amb la seva segona esposa, Annette Engelhard Reed, amb qui es va casar el 1989, després de la mort de Françoise de Langlade, de càncer, el 1983.

A banda de la seva dona, Annette, Oscar de la Renta deixa enrere un fill, Moises; tres germanes; tres fillastres, i nou néts. Durant les vacances els De la Renta omplien la casa de Punta Cana amb familiars i amics, entre els quals destacaven Bill i Hillary Clinton i Nancy i Henry Kissinger. Els gossos de la família els acompanyaven sempre, i sovint De la Renta es posava a cantar espontàniament després de sopar. Qui el visitava per primer cop se sorprenia de trobar-lo, al vespre, a les habitacions del personal, entestat a guanyar-los al dòmino. Era un home de món, i se sentia a gust arreu, tot i que alguna vegada havia dit: “Per a mi la llar és on estigui l’Annette”. I després afegia, amb to burleta: “Ella podria ser increïblement feliç sense mi”.

Oscar Arístides Renta Fiallo va néixer a Santo Domingo un 22 de juliol del 1932. Era el més jove de 7 fills, i l’únic noi. Tot i que el seu pare preferia que s’unís en el negoci de les assegurances, el jove Oscar va convèncer la seva mare perquè l’enviés a estudiar art a Madrid. Als 19 anys, un any després de la mort d’ella, va marxar a Espanya en un vaixell. Enamorat de la ciutat de postguerra i de la seva nova llibertat, De la Renta aviat va trobar-se passant més estona en cafès i clubs nocturns, reunit amb ballarins de flamenc, que a classe. Alhora, va fer-se un armari de señorito, segons va recollir l’escriptora Sarah Mower, que consistia en vestits a mida del sastre Luis López, colls emmidonats i un clavell vermell al pit. Els 125 dòlars que cada mes li enviava el seu pare van servir per pagar les luxoses robes i per a uns estudis més amplis que no pas els de la classe. Per treure’s algun extra, dibuixava roba per als diaris i les cases de moda. Més endavant va admetre que els seus dibuixos no eren especialment originals o aconseguits tècnicament. Tot i això, els seus esbossos els va veure Francesca Lodge, la dona de l’aleshores ambaixador dels Estats Units a Espanya. El 1956 li va demanar a De la Renta que dissenyés un vestit per a l’entrada en societat de la seva filla Beatrice. El vestit va aparèixer a la portada de Life aquella tardor.

Aviat va trobar-se treballant en el saló madrileny de Cristóbal Balenciaga, potser el millor modista d’aquella època. La feina de De la Renta era fer esbossos dels vestits per enviar-los als clients. Quan va demanar a Balenciaga que el transferís al seu estudi principal, a París, el modista li va dir que encara no estava qualificat i que s’esperés un any. En lloc d’això, armat amb cartes de recomanació, va marxar a París i immediatament li van oferir una feina a Christian Dior. L’endemà d’arribar a la ciutat, va anar a veure Antonio del Castillo, dissenyador a Lanvin, que buscava assistent. “Li vaig encantar perquè parlava castellà, i em va preguntar si podia tallar, sargir i cosir, i per descomptat vaig dir que sí”, va explicar De la Renta a Bernadine Morris, una antiga reportera de moda del Times. “Em va oferir una mica més de diners que a Dior, i vaig dir que començaria al cap de dues setmanes. Vaig anar a una escola de moda i vaig demanar a la directora si em podien ensenyar el curs de tot un any en dues setmanes”. De la Renta va quedar-se amb Castillo des del 1961 fins al 1963, quan va decidir provar sort als Estats Units. Va unir-se a Elizabeth Arden, que aleshores produïa una línia de roba. Arden va preguntar-li quants diners volia, i ell va deixar anar la xifra més alta que se li va ocórrer -700 dòlars setmanals- i va esperar. “¿Tenia els coneixements suficients per guanyar això?”, va dir-se ell. “Probablement no”.

La passarel·la no és moda

El 1965 De la Renta va deixar Arden per unir-se a Jane Derby com a soci i dissenyador. Derby es va retirar poc després, i De la Renta se’n va fer càrrec. La marca va créixer fins a incloure fragàncies i botigues als Estats Units i a l’estranger. De la Renta va formar una estreta amistat amb les dames que vestia, en particular Nancy Reagan i Hillary Clinton. El 1997, amb el segon mandat de Clinton, el dissenyador va ajudar la primera dama a simplificar el seu estil, amb vestits de pantaló en tons pastels. A Hillary Clinton li agradava dir que De la Renta havia estat “20 anys treballant per convertir-la en una icona de la moda”.

De la Renta va fer el seu debut com a dissenyador d’alta costura a París el 1993, amb Balmain. Durant tres temporades, del 1991 al 1992, també va mostrar les seves col·leccions prêt-à-porter. Després de moltes col·leccions i diversos premis, el 1989, el Consell de Dissenyadors de Moda d’Amèrica li va atorgar un premi a la seva trajectòria. Durant la seva llarga carrera, De la Renta sempre va ser dels dissenyadors que sabia la diferència entre la passarel·la i la moda. “No confongueu mai la passarel·la amb la moda”, va dir una vegada. “La passarel·la és un espectacle. Només és moda quan una dona ho llueix. Anar ben vestit no és tenir roba bona. És una qüestió d’equilibri i sentit comú”.