Paisatges de Carles Riba

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsNo fa gaire, en establir uns “paisatges paral·lels”, situàvem davant algunes teles de Francesc Domingo alguns fragments de Carles Riba. Els moments descriptius del poeta d’ Estances són prou abundosos per facilitar la tria i per constituir un estil. “El sol s’allunya i a flor de riu / rossega un llarg mantell de calitja daurada / que un vol d’orenetes forada / xiscle precipitat, cop d’ala esquiu./ Diria’s un monarca enorme que somriu / d’entremaliadures de mainada: / la seva almoina d’or es torna esbojarrada”. Heus ací un dels pocs moments en què Carles Riba contempla la natura amb un cert idil·lisme. Més sovint el paisatge és en la seva obra una evasió. Dues, tres línies de paisatge l’alliberen de la fatiga dels seus combats espirituals. Us creuríeu davant una d’aquelles teles renaixentistes: Pinturicchio o Piero della Francesc, interiors i figures de rigorosa observació. Però en el marc de la finestra, idealitzat i llunyà, tendre i sospiradís, record i desig alhora, les muntanyes del poble nadiu. Encara més sovint, però, el paisatge és en Carles Riba, en comptes d’evasió, punt de partida. No la branca on reposa l’ocell, ans la branca on l’ocell comença la seva volada. Sobretot en el primer llibre d’Estances, on la manera actual de Riba apunta encara amb timidesa, moltes introspeccions comencen amb pures descripcions de natura. El poeta, per fer-se entenedor, estableix entre el món exterior i la seva ànima el lligam de les metàfores. “Com una fumarola del caseriu en pau”...”Com entre l’estelada fita i parpellejant”... Així comencen algunes confessions intel·lectuals del nostre poeta. La referència al paisatge és, ací, el mitjà i l’instrument de la fuga. El poeta especula amb el paisatge. La natura no li interessa sinó com a reflex de l’esperit i per fer comprendre millor l’esperit. “Mon ànima és un paisatge transparent”, es llegeix en unes de les Estances. I al revés: el paisatge és també l’ànima transparent del poeta.