Llindars plebiscitaris: alt risc de boicot
Imposar un mínim de participació en un referèndum pot temptar els partidaris del no a abstenir-se
(EL PATI DESCOBERT)El debat va encetar-lo Jordi Turull ara fa deu dies. El president del grup parlamentari de CiU va plantejar públicament que l’escenari òptim davant d’un referèndum independentista seria que el sí superés el 55% i que la participació se situés per sobre del 50%. Aquests resultats -deia Turull- farien indiscutible la victòria sobiranista. Aquestes reflexions han tornat a posar de manifest la necessitat de regular com més aviat millor quins hauran de ser els criteris a l’hora d’interpretar els resultats del 9 de novembre, tenint en compte que es tracta d’una consulta amb una doble pregunta (“Vol que Catalunya esdevingui un estat?” i “En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?”)
Aquesta fórmula amb tres possibles respostes (no, sí-no i sí-sí ) aboca a un escenari d’incertesa. Es podria donar el cas que, amb un 70% dels vots a favor d’un estat (primera pregunta) i un 70% a favor d’un estat independent (segona pregunta), el percentatge de suport a la independència acumulés només el 49% dels vots totals emesos. ¿Guanyaria per tant l’ statu quo ( no a la primera pregunta), tot i obtenir tan sols el 30% dels vots totals? ¿O es consideraria que el 70% dels vots a favor d’esdevenir un estat en la primera pregunta són suficients per negociar una tercera via dins d’Espanya, malgrat que aquesta opció no hauria recollit més del 21% dels suports (el 30% en la segona pregunta)? Les tres respostes possibles, doncs, podrien provocar que només el sí-sí necessités una majoria dels vots per guanyar, mentre que les altres opcions requeririen menys quòrum. A més, la fragmentació de les possibles respostes fa més complicat que una de les opcions pugui aconseguir la majoria.
Llindars excepcionals
¿Fins a quin punt és habitual establir un percentatge mínim de participació o de vots a favor en un referèndum? Si examinem exclusivament els plebiscits sobre la independència, els llindars han sigut l’excepció. En el referèndum del 2011 al Sudan del Sud, els acords de pau amb el govern sudanès van fixar un llindar mínim de participació del 60% del cens perquè el resultat fos considerat vàlid, però no es va exigir cap majoria reforçada a favor de la independència. En el cas de l’illa de Nevis (federada amb Saint Christopher), la Constitució exigeix que siguin dos terços del cens de Nevis els que donin suport a una eventual secessió. És per això que el 1998, malgrat haver assolit un 61% de vots favorables a la secessió, Nevis va continuar dins d’aquesta federació d’antigues colònies britàniques.
Un cas més conegut és el del Quebec. Malgrat que els referèndums del 1980 i el 1995 no tenien cap llindar, la legislació canadenca actual ja obliga a assolir una “majoria clara” a l’hora de decidir sobre la secessió (sense precisar-ho més), en un referèndum pactat i organitzat juntament amb el govern federal. De la cinquantena de referèndums de secessió que s’han celebrat al món des de la Segona Guerra Mundial, ben pocs han establert llindars. La majoria, això sí, s’han celebrat fora del marc legal de l’estat predecessor.
Tampoc imposa cap majoria qualificada l’acord entre els governs britànic i escocès per al referèndum d’Escòcia del 18 de setembre d’aquest any. On sí que n’hi va haver és a Montenegro, quan el 2006 va votar separar-se de Sèrbia. Brussel·les va imposar un mínim d’un 55% de vots independentistes i una participació d’almenys el 50% per reconèixer la victòria del sí. L’opció independentista va vèncer amb el 55,5% dels vots i la participació va superar el 86%. La Comissió de Venècia, que va guiar el procés montenegrí, recomana ara en el seu codi de bones pràctiques no imposar llindars. El cas del petit país balcànic sembla que va ser una excepció per legitimar la consulta en un context d’alta diversitat demogràfica.
Donant un cop d’ull a altres tipus de referèndums, s’observa que en 14 dels 27 estats de la Unió Europea es regula el quòrum necessari perquè els resultats siguin vinculants. En bona part dels estats es requereix una participació d’almenys el 50%, i a Lituània s’enfila fins al 75% quan es decideix sobre temes que afecten la sobirania del país. A Holanda, en canvi, n’hi ha prou amb el 30%. En altres ocasions es demana que els vots a favor superin un percentatge concret del cens, que va des del 25% hongarès fins al 50% letó i lituà.
Els mínims de quòrum són una manera d’evitar que minories actives puguin imposar les seves decisions, tot i que, des d’un punt de vista politològic, estan pensats per augmentar la legitimitat dels resultats (com en el cas de Montenegro) i per assegurar el màxim consens possible. Ara bé, ¿fins a quin punt compleixen aquests objectius? Els politòlegs portuguesos Luís Aguilar-Conraria i Pedro Magalães han estudiat les conseqüències d’aquests requeriments en la participació. Les seves conclusions apunten que, quan l’opció del canvi té altes possibilitats de guanyar, els partidaris de l ’statu quo tendeixen més a abstenir-se que a votar en contra. És a dir, si hi ha una elevada probabilitat que el sí guanyi, la seva temptació és no votar i així evitar que s’arribi a la participació mínima establerta. En aquests casos, el sí guanya per incompareixença del rival, però l’alta abstenció impossibilita que els resultats siguin vàlids.
Efecte desmobilitzador
Les lleis de quòrum són un clar exemple dels efectes perversos de determinats criteris institucionals. El que s’havia concebut com un mecanisme per fomentar la participació esdevé justament una eina d’allò més efectiva per combatre-la. De fet, els autors acaben demostrant que el simple establiment d’un llindar legal de participació té un efecte negatiu en la participació de fins a 11 punts percentuals. Tot un risc a tenir en compte per al 9-N.
