Quan els polítics podien dur 'cruzado mágico'

Ha vingut a parlar del seu llibre, i una sala plena de periodistes quan el seu partit és -ho admet- "més a prop de la ruptura que mai" no li farà desviar el rumb. Al final farà alguna concessió -preguntes a les quals respon de manera bastant previsible-, però abans haurem hagut d'escoltar els passatges que porta marcats amb post-it entre les 771 pàgines de Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya (1993-2012).

El volum que presenta és "literatura del jo", però no conté "unes memòries a l'estil de les que no diuen res" i només aborden la seva activitat com a diputat i conseller. Les que farà sobre els 23 anys com a alcalde de Girona -garantides "si la salut no falla"- queden per a més endavant.

Entre els que escolten el seu discurs sobre el gènere hi ha l'escriptor de les memòries de Jordi Pujol, Manuel Cuyàs; els editors Xavier Folch i Esther Pujol, i l'exdiputada Laia Bonet, coprotagonista de l'episodi que obre i tanca el llibre i que s'ha assegut a l'última fila, com si assumís el destí dels crítics del PSC.

Que el llibre comença com acaba ho diu el mateix Nadal, que no tem fer d'espòiler: ho compensarà llegint-ne fragments "atractius" perquè ens hi "enganxem". I el primer esquer que ens llança és la història del cruzado mágico que van fer ell i Antoni Siurana el 1984 per ser a les llistes al Parlament sense deixar de ser alcaldes de Girona i Lleida. La llei no feia incompatibles els càrrecs però impedia als alcaldes ser candidats en altres eleccions a la seva circumscripció. La maquinària del PSC va estar buscant la manera de superar l'escull i finalment es va decidir que el gironí es presentaria per Lleida i el lleidatà per Girona. Era l'època de l'anunci dels sostenidors de Playtex precursors de Wonderbra, i de l'operació de seguida se'n va dir cruzado mágico.

Ara Nadal és exalcalde, exdiputat, exconseller i exdirigent d'un partit quan els polítics que tenen èxit a les festes són els que aconsegueixen fer creure que no duen sostens ni cotilles de cap mena -com David Fernàndez- o que han deixat de portar-ne, per una raó o altra -com Raül Romeva-. Per això, l'autor de Testimoni de càrrec subratlla, al llibre i en la presentació, que ja el 1984 va advertir del "descrèdit de la política" i del perill que creixés si les maniobres de partit per fer-lo diputat es passaven de frenada. "Ho vaig escriure perquè poc o molt hi havia coses que ja passaven", afirma.

Vol que quedi clar que tot el contingut d'aquestes memòries estava escrit, que surt dels seus dietaris. Allà hi havia el dia que Pasqual Maragall els va demanar -a ell, Tura, Castells i Geli- que forcessin unes primàries quan l'aparell apostava per Montilla. I ells ho van desestimar. "Tenia raó Pasqual Maragall", diu amb una entonació que no acaba de ser ni una pregunta ni una afirmació. Parla d'aquella manera que dóna marge per a les sensacions. I la sensació que deixa és que el tresor més preuat del seu dietari és la transcripció d'una discussió acalorada amb Pujol quan l'aleshores president es va indignar perquè l'oposició imposava Joan Reventós com a president del Parlament. Sempre Pujol. Encara.

El + vist

El + comentat