La portada més somiada d’‘El Periódico’
M’IMAGINO l’alegria immensa ahir de tots els companys de la redacció d’ El Periódico que cada dimecres, sense excepció, han anat cridant “Marc, t’esperem”, durant sis mesos, amb tenacitat, contundència i esperança. La d’avui deu ser, benvolgut Enric Hernàndez, una d’aquelles portades d’ El Periódico que somies, amb la foto del Marc Marginedas sa i estalvi, abraçant la família, havent aterrat a Barcelona després de mig any segrestat. L’enhorabona. Sé com heu patit tot aquest temps, cada cop que us trobàvem no sabíem si insistir -què en sabeu?- perquè a vegades el que sabíeu no era convenient dir-ho, i a vegades sabíeu ben poca cosa. Però us ho anàvem repetint des de la solidaritat i la complicitat. Un segrest és una animalada. Sis mesos és una eternitat. La incertesa i la por viscudes han estat una tortura. L’eufòria d’ahir era total per recuperar en vida un periodista que se l’havia jugada a Síria. I perquè alimenta les opcions que els altres col·legues capturats puguin viure un desenllaç feliç aviat. Aquesta setmana vaig tenir la sort de conèixer un veterà del periodisme d’investigació, David Leigh. Durant anys, a The Guardian, ha destapat escàndols i ha col·leccionat una pila de demandes. Quan li preguntava per si tenia por em deia que està cansat que s’associï el seu periodisme -tan necessari- al perill o a l’èpica. “Jo he tingut por de perdre el prestigi, de perdre la feina, por que la meva empresa patís per una condemna econòmica, però la por de veritat és la dels periodistes que informen des de llocs de conflicte”. Per això quan defensem companys en perill cobrint les guerres, fem alguna cosa més que corporativisme. La seva feina és imprescindible i el seu coratge només mereix admiració.
