Per què la moda de córrer de nit?

GironaCórrer de nit està de moda. Cada vegada hi ha més curses nocturnes i més corredors que, independentment del clima, s’entrenen quan ja s’ha fet fosc. Algunes d’aquestes persones es preparen per competir, però en la majoria dels casos el seu únic estímul és el plaer que els provoca acumular gambades. No els fa res llevar-se a les cinc del matí per poder córrer abans d’anar a treballar, o deixar els fills sopats i adormits i calçar-se les vambes a les deu de la nit. Al nord dels Estats Units i d’Europa és una pràctica habitual des de fa temps, però fa pocs anys que ha arribat a Catalunya i comença a omplir les nostres ciutats i muntanyes de corredors equipats amb llums frontals.

“Anys enrere era inimaginable, però ara és estranya la nit que no els veus passar amb aquells llumets al cap”, comenta Maria Soler, propietària del restaurant Can Mascort, situat a cinc quilòmetres de Girona, en un punt de les Gavarres molt freqüentat pels corredors. Un d’aquests atletes és el gironí Toti Bes, l’últim guanyador de la Courmayeur-Champex-Chamonix, una de les proves de l’Ultra Trail del Mont Blanc, l’esdeveniment més important del món pel que fa a curses de muntanya de llarga distància. “Fa poc més de tres anys, als Alps, vaig observar que els esquiadors de muntanya sortien de nit amb frontals. Vaig pensar que també ho podíem fer a Girona, però corrent”, recorda Bes. Des de llavors, pràcticament cada dimarts queda amb un veí per anar a córrer a les sis del matí, i cada dijous, a partir de les vuit del vespre, s’ajunta amb un grup de quinze o vint runners més. “A Girona hi ha unes quantes colles que fan el mateix”, assenyala l’atleta. Des de fa tres anys s’organitza la Lliga Cronoescalada Nocturna Cims de Girona, que es divideix en tres proves en dijous alterns: les pujades al puig de Sant Miquel, als Àngels i a Rocacorba. “Vam començar sent vint i l’any passat ja vam repartir 400 dorsals”, destaca Toti Bes.

Solitud, llibertat i màgia

No és cap cas aïllat. El cap de setmana passat va tenir lloc la quarta edició de la Cursa de Muntanya Les Ànimes del Purgatori, en què més de 300 corredors van sortir d’Aiguafreda per endinsar-se al Parc Natural del Montseny, i el 14 de juny es durà a terme a Olot la tercera edició de l’Envolcanada Night Run, que reunirà més de 200 atletes en trams urbans, corriols que segueixen el curs del Fluvià i camins dels volcans Montsacopa i Montolivet.

La prova que es disputa a Aiguafreda forma part de la Challenge Catalana de Curses de Muntanya Nocturnes, que funciona des de fa tres anys i també inclou la Cursa dels Mussols (el 30 de març, en la sisena edició, va aplegar a Sant Quirze del Vallès 660 corredors que van resseguir camins i viaranys de la serra de Galliners) i la Burriac Atac, pionera en aquesta disciplina a Catalunya, que el 6 de setembre celebrarà el desè aniversari; organitzada pel Centre Excursionista de Vilassar de Mar, l’any passat va congregar més de 700 atletes en un circuit de 21 quilòmetres que, abans d’arribar a Cabrera de Mar, passa pel turó de l’Infern, el coll de Gironella i el monolit de Burriac. Les propostes no s’acaben aquí. La II Trail Running El Crit de Mont-ras (12 de juliol), la III Embruixada Trail Running de Llers (26 de juliol), la Iris Night Run Figueres (9 d’agost) i la Cocollona Night Run Girona (30 d’agost) corroboren que la tendència a organitzar curses de muntanya nocturnes és imparable.

Les més clàssiques són les curses de Sant Silvestre, però n’hi ha moltes altres que es fan en qualsevol època de l’any. Generalment són de menys de deu quilòmetres, però en algunes cal córrer distàncies més llargues. És el cas de la marató nocturna de Bilbao, única dins del seu gènere a tot Espanya, que aquest any arribarà a la sisena edició. Internacionalment, una de les nocturnes més populars és la de Cancun.

Què mou la gent a sortir a córrer a les fosques? “La feina i la família acostumen a deixar poc temps i sovint cal entrenar-se a la nit”, apunta Toti Bes. No tot és necessitat, però. La ultrafondista brasilera Fernanda Maciel, vencedora a l’última Everest Trail Race, assegura: “Em sento més fresca, més viva. Psicològicament, córrer de nit em resulta més fàcil”. En general, els atletes valoren la sensació de llibertat que s’experimenta. “M’encanta la solitud que trobes a la nit”, declara el runner nord-americà Jared Campbell, guanyador de la Hardrock Hundred Mile Endurance Run, una ultramarató de 162 quilòmetres que es disputa a Colorado. El llorejat atleta català Kilian Jornet, triple campió del món de curses de muntanya, va una mica més enllà: “En córrer de nit vius moments màgics. Entres en una altra dimensió i el teu món es redueix als dos o tres metres de llum que tens al davant”. Un entrenador de triatló anglès, Dave Parry, ha publicat a la Universitat d’Essex un estudi en què afirma que córrer de nit altera la percepció de la velocitat. “L’única referència són els objectes propers i això fa que sembli que vagis més ràpid”, conclou Parry.

Els riscos de la nocturnitat

Els corredors nocturns són molt conscients dels riscos que comporta aquesta activitat. “Tot i que els frontals cada cop són millors i permeten graduar la intensitat de la llum, cal estar molt atent i controlar bé les distàncies”, subratlla Toti Bes. Corrent per les Gavarres, Bes s’ha trobat més d’un cop amb senglars i guilles. I la ultrafondista grega Alexandra Panayotou, “amb teranyines i alguna aranya”, comenta entre rialles. Panayotou, que justament aquest dissabte completa a Girona el seu repte Running4Her -400 quilòmetres sense parar-, remarca: “Córrer de nit per la muntanya és tota una tècnica. Cal anar molt amb compte amb les pedres, els forats i els barrancs. També és important dur un bon frontal. A més, jo porto roba reflectora i una o dues línies vermelles que parpallegen al darrere; semblo un arbre de Nadal!”, exclama. Per preparar l’últim repte, Panayotou va fer sis sessions nocturnes. “És molt convenient, perquè de nit el cos i la ment reaccionen diferent. Malgrat que estiguis ben entrenat i mengis i t’hidratis bé, si no hi estàs acostumat et mors de son. Odio córrer de nit, no m’agrada gens”, admet Panayotou.

L’ultrafondista navarrès Ricardo Abad, actual rècord Guiness de maratons consecutives -500 en 500 dies seguits-, té un punt de vista semblant al de l’atleta grega. “M’ha tocat alguna vegada, però no m’agrada gens: el cos em queda destrempat. Imagina’t una nit d’hivern, amb quasi catorze hores de foscor, tota l’estona amb un frontal al cap. Aquesta pressió em carrega molt el crani i se m’acaba fent insuportable”, explica Abad. “Si miro cap a una banda i després cap a una altra, em descol·loca i gairebé em marejo”, afegeix. Per aquest motiu, les últimes vegades que ha corregut a la nit ho ha fet amb una llanterna a la mà. “És incòmode, però ho prefereixo a dur el frontal”, confessa.