Rato, el poder detingut. L'editorial d'Antoni Bassas

El qui va ser vicepresident del govern espanyol amb José Maria Aznar, Rodrigo Rato, va ser detingut ahir. I tothom ho va veure. El policia posant-li la mà al cap davant les càmeres per introduir-lo al cotxe és la coneguda ‘pena del telediario’, destinada a provocar la condemna social abans que arribi el dia que un jutge dicti, o no, una condemna penal. La detenció de Rato, transmesa en directe, és el senyal que l’Estat ha deixat caure un dels seus. Passada la mitjanit, i després de tres hores i mitja amb la policia, Rato va ser posat en llibertat i va tornar a casa. Però l’Estat, el govern, el PP, Rajoy, han enviat al món el missatge que Rato passa al cantó dels proscrits.


Estem sentint les darreres hores que la detenció demostra que la justícia és igual per a tothom. Segur que trobaríem excepcions, però no ho discutirem. En efecte, la justícia està actuant contra Rato per frau, blanqueig, aixecament de béns, per la sortida a borsa de Bankia, per les targetes opaques –les targetes ‘black’– que 86 directius de Caja Madrid i Bankia van rebre en l’època de Rato, en què es van gastar 15 milions d’euros. L’investiguen per haver cobrat 6 milions d’euros del banc on va treballar després de sortir del Fons Monetari Internacional.


Però una cosa és que veiem, en efecte, que la justícia actua, i l’altra, que el PP intenti investir-se de prestigi amb el que l ’Àlex Font Manté en diu avui “voladura controlada del cas”.


No, Rato pertany familiarment a les elits que van guanyar la Guerra Civil –tot i que son pare va anar a la presó en època de Franco per evasió de capitals–, Rato pertany al nucli dur amb què Aznar va ser president entre el 1996 i el 2004, i va estar a punt de succeir-lo. El van cobrir d’elogis. Al PP, els primers, i el segons, gent com el difunt Emilio Botín, que el va considerar “el millor ministre d’Economia d’Espanya”. Rato formava part del grup anomenat Pont Aeri, establishment econòmic, polític i mediàtic de Madrid i Barcelona, que encara el febrer de l’any passat es va reunir amb l’assistència de l’aleshores príncep Felip i al juny, amb l’assistència de l’expresident espanyol Felipe González.


No hi donem més voltes: Rato era el ministre encarregat de fer-nos pagar impostos. La seva  detenció és un escàndol –ja saben que no fem servir gairebé mai aquesta paraula per no gastar-la quan no toca– que afecta el cor de les institucions de l’Estat, el partit al govern, el president del govern i el món financer espanyol i català. Rato no és un nom més a la llista dels Bárcenas o dels Correa. Rato era el poder. La seva política econòmica va crear cinc milions de llocs de treball gràcies a la formidable bombolla immobiliària provocada per la liberalització del sòl del PP. Quina ironia que quan ha explotat la bombolla que gent com Rato va ajudar a crear, l’explosió hagi fet a miques alguns dels seus autors.


El cas té una derivada catalana claríssima. Quan va esclatar el cas Pujol, el ministre Montoro, autor de l’amnistia fiscal a la qual es va acollir Rato, va dir al Congrés algunes coses que hem de recordar avui:


"Cap dirigent polític sensat pot tolerar la manipulació i el cinisme polític dels que sostenen un discurs polític i en privat treballen per l’interès general d’uns pocs".


D’Artur Mas, Montoro va dir: “És normal que els ciutadans es preguntin si els hereus polítics de Pujol no estaran contaminats per aquesta presumpta herència”. No podria dir el mateix ara, de Rajoy? O d’ell mateix?


Va dir Montoro, i amb això acabarem: “Confio que els ciutadans catalans, que tenen raons per sentir-se enganyats, sabran valorar el que ha passat”.


En pot estar segur.

El + vist

El + comentat