Efímers 07/09/2014

La renúncia: l’adéu a la consulta generaria un marc ple d’incerteses

Mantenir l’‘statu quo’ autonòmic suposaria gestionar la frustració del sobiranisme

Oriol March
7 min
Autonomisme La renúncia: l’adéu a la consulta generaria un marc ple d’incerteses

El correu electrònic del departament de Presidència arriba a les 9.57. D’aquí 33 minuts exactes està prevista una compareixença urgent d’Artur Mas. Sonen els mòbils, dringuen els avisos de WhatsApp i les corredisses a les redaccions són una constant. L’anunci, pel tarannà dels esdeveniments dels últims dies, només pot ser un: Mas ha decidit, conjuntament amb la resta de partits sobiranistes, aparcar el procés. Desar la consulta al calaix. Abandonar. La reculada que tant esperaven a Madrid és un fet i només acaba de començar.

Què passa a partir d’aquí? Sovint s’ha dit, entre els promotors de la consulta, que el procés sobiranista és un moviment sense marxa enrere i que, tard o d’hora, la qüestió catalana es resoldria votant. Com es prendria la societat civil mobilitzada -amb manifestacions històriques el 2012 i el 2013- una rectificació així? Com es canalitzaria la frustració? ¿Seria possible reconnectar emocionalment amb Espanya els ciutadans que ja han canviat el xip de la desafecció pel de la demanda d’estat propi? Aquestes són les preguntes que l’ARA busca respondre en aquest escenari.

Motius i percepcions

“La renúncia al procés només pot venir per tres motius: suspensió de l’autonomia i ingrés de Mas a la presó; crisi interna de CiU que no els permeti portar les regnes del país; i que la societat civil, arran de casos com el de Jordi Pujol, perdi la confiança en la classe política”, defensa David Murillo, sociòleg d’Esade. “Seria clau el tipus de relat polític que expliqui la reculada”, incorpora Sara Moreno, sociòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Els dos experts apunten que la primera avaluació inequívoca de les conseqüències de la marxa enrere es produiria en la pròxima convocatòria electoral. “Pot ser en unes plebiscitàries, en unes eleccions generals o a les municipals. Veuríem que s’hi canalitzaria la frustració de la ciutadania i que canviaria totalment el panorama polític”, defensa Moreno. “Els que considerin que la solució pot venir d’una redefinició del marc institucional confluirien cap a moviments de tipus populista o cap a nous partits”, indica Murillo, que considera que això seria “perjudicial” perquè provocaria “més desestabilització” i una política “més precària”.

Raó, emoció i desafecció

¿Catalunya es podria convertir en una comunitat autònoma més després de renunciar al procés actual? ¿El catalanisme polític, sempre a la recerca de més sobirania -les estructures d’estat van començar amb la Mancomunitat de Prat de la Riba-, quedaria reduït a simple folklore? “La desafecció és una infecció que seguiria i que es podria pal·liar durant un temps, però no per sempre”, indica Murillo. Moreno sosté que cal distingir entre l’independentisme “més racional” i l’independentisme “més emocional” a l’hora d’avaluar conseqüències.

“La frustració és més fàcil de canalitzar en el primer grup, que es pot acabar acontentant. El segon grup s’escapa més de la lògica política”, indica Moreno. ¿És possible refer llaços amb l’Estat? “Reconduir això depèn de les prioritats de cadascú”, assenyala la sociòloga de la UAB. El seu company d’Esade apunta la possibilitat d’un “desbordament” del procés sobiranista si es fes marxa enrere.

Quins efectes polítics serien els més immediats? Tot fa pensar que Mas hauria de dimitir i obrir la porta a unes noves eleccions de resultat incert, tenint en compte que en aquest escenari la consulta hauria fracassat perquè no hi hauria hagut prou unitat en el bloc del 9-N. “Hi hauria canvis en el votant catalanista i una nova correlació de forces polítiques, així com també un reemplaçament de líders”, sosté Murillo, que introdueix una variable que és el “diferiment” del procés. Aquest escenari consistiria a aparcar temporalment la consulta i reprendre-la més endavant.

“Pots presentar la marxa enrere com una història de vencedors i vençuts, fet que podria generar crispació, o pots donar arguments i fixar una altra data al calendari”, segueix Moreno. Cal tenir en compte que aquesta reculada s’emmarcaria en la majoria absoluta del PP, que s’ha caracteritzat des que ha recuperat el poder a Espanya per una dinàmica recentralitzadora (vegeu el quadre) encaminada a laminar les competències autonòmiques. “La qüestió de l’autogovern ja és un assumpte de supervivència”, sostenen des de fa anys al Palau de la Generalitat. Els plans bel·ligerants del PP no són desconeguts per a Mas, que, davant d’un auditori empresarial, va insinuar que el president espanyol, Mariano Rajoy, busca la “rendició incondicional” dels catalans.

El triomf de la FAES

El replegament català suposaria el triomf físic i intel·lectual de la línia dura de la dreta espanyola que encarna la FAES de José María Aznar i que ha vist com han proliferat plataformes que l’avancen pel carril dret, valgui la redundància. Libres e Iguales, de la qual formen part l’escriptor Mario Vargas Llosa i Albert Boadella, va assenyalar aquesta setmana que en cas que el 9-N tiri endavant caldrà suspendre l’autonomia catalana “fins i tot durant deu dècades”. La renúncia al procés validaria la tesi d’aquest corrent, segons la qual, “abans que Catalunya trenqui amb Espanya, es trencarà Catalunya”. L’autor de la sentència és Aznar.

El context polític espanyol, malgrat la fortalesa parlamentària actual del PP, té molts números de canviar en les pròximes eleccions generals. El bipartidisme s’esfondra a mesura que el PSOE -sempre al costat de Rajoy en la carpeta catalana- cau en picat i nous moviments com Podem irrompen amb força. Esperant aquesta situació, un adéu al procés seria aprofitat pels sectors més centralistes com una situació idònia per acabar d’una vegada per totes amb l’anomenat problema català. Una oportunitat d’or.

Recentralització: Bateria de mesures del PP per limitar el marge de l’autogovern català Recentralització:

Finances públiques: Tutela dels comptes catalans

La llei d’estabilitat pressupostària, que va sortir del Congrés de Diputats l’any 2012 amb el suport de CiU, implica una “limitació notable” -segons un informe del departament de Governació sobre les mesures recentralitzadores de l’Estat- de l’autonomia financera de la Generalitat.

Segons aquesta llei, l’administració central fixa de manera “unilateral” els objectius d’estabilitat pressupostària -i també del deute públic- per a les comunitats autònomes.

L’Estat obliga a destinar el superàvit que resulti de la liquidació pressupostària a reduir l’endeutament.

A través del fons de liquiditat autonòmic (FLA), el ministeri d’Hisenda té noves facultats d’autoritat, supervisió i gestió de pagaments en detriment de la Generalitat. Els diners del FLA s’han de retornar amb interessos. 24.739 milions d’euros han estat els que la Generalitat ha demanat a l’Estat per complir amb el dèficit i per pagar venciments de deute.

Administració pública: Més competències per a l’Estat

La Generalitat està obligada a publicar les licitacions dels seus contractes en una plataforma única estatal.

La jornada dels treballadors públics ja no està determinada pel Govern. L’Estat ha fixat en 37 hores el temps de treball setmanal dels funcionaris. Fins a l’any 2012 no hi havia cap horari estipulat per Madrid.

La Generalitat ha perdut poder de decisió a l’hora d’incorporar treballadors en determinats àmbits i a l’hora de nomenar personal temporal.

Ensenyament: Embat de Wert al sistema català

El ministre José Ignacio Wert, segons la Generalitat, provoca que s’imposi el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, juntament amb el català. El Govern s’hauria de fer càrrec de les despeses de l’ensenyament en castellà en centres privats d’aquelles famílies que ho demanin.

La Generalitat es veu “extremadament minvada”en la seva competència per determinar els continguts curriculars i la dedicació horària en les diferents assignatures.

Governs locals: Municipis menys autònoms

La llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) ha posat en peu de guerra els municipis catalans. Segons el Govern, aquesta norma, que surt del ministeri de Montoro, porta al “bloqueig” i al “col·lapse” del món local perquè perd autonomia en les seves decisions.

La Generalitat perd competència en matèria de fusió de municipis, en els convenis de col·laboració dels ens locals i en la regulació de les mesures de contenció de la despesa de les retribucions de càrrecs públics locals.

Polítiques socials: Salut i dependència, tocats

Segons la Generalitat, l’Estat assumeix funcions que exercia Catalunya en matèria de salut, com la regulació de la cartera comuna de serveis. També es limiten les places per accedir a formació sanitària especialitzada.

L’administració catalana ja no pot establir els criteris de les situacions de dependència. Ara és cosa de l’Estat.

Ibarretxe: Un pla que va xocar contra el mur de l’Estat Ibarretxe:

Juan José Ibarretxe es va plantar al faristol del Congrés de Diputats i va encetar el seu discurs: “He vingut a les Corts Generals espanyoles en representació del Parlament Basc per defensar el dret del poble d’Euskadi a decidir el seu futur”. El que va passar unes quantes hores després d’aquella jornada del 2005 és història. La cambra baixa espanyola, amb una immensa majoria liderada pel PSOE -aleshores al govern amb José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant- i el PP, va fer de mur contra l’anomenat pla Ibarretxe, que pretenia ampliar l’autogovern basc a través d’una consulta a la seva ciutadania. Immediatament després de la negativa, el lehendakari va convocar noves eleccions. Les va guanyar.

En el debat de política general de l’any 2007 Ibarretxe va decidir anar un pas més enllà en el seu pla i va anunciar la convocatòria d’una consulta -amb doble pregunta- sobre el final dialogat de la “violència” d’ETA i sobre l’inici d’un “procés de negociació” per arribar a un “acord democràtic” sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc. La data prevista per a aquesta consulta era el 28 d’octubre del 2008. No es va arribar a celebrar mai perquè el Tribunal Constitucional (TC) va suspendre la llei que la sustentava.

En les eleccions celebrades l’any 2009, amb l’esquerra abertzale il·legalitzada, Ibarretxe va guanyar vuit escons, però el PSE i el PP sumaven majoria per primer cop en la història. El bloc constitucionalista va pactar per fer Patxi López lehendakari. Ibarretxe, abandonat pel seus, ja no és a primera línia.

stats