A la Sagrada Família

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAllà a la Sagrada Família hi passen coses admirables. Al redós d’aquelles pedres ja miraculoses, s’hi congria un món nou: el món de la pau. No sé què ho fa que així que s’entra en el clos que encara no és clos i és més que clos, del temple, que encara no és temple i és tan gran, us entra una forta humilitat, i pau i alegria amb ella. Hi trobeu uns vellets que prenen el sol i unes criatures que juguen entremig dels carreus que han d’ésser alçats a bastir aquella meravella, mentre pels aires sona invisible el treball del martell i l’escarpa, humil també sense ràbia ni febre, quasi piadós, entre els cants dels ocells que nien a dalt de les agulles. I el sol toca pertot: i el cel blau és el fons del brodat dels finestrals del llenç de paret que s’alça bellament inacabat, i és la volta grandiosa... Allò és una catedral oberta que sembla que vulgui abraçar tota la ciutat; i els qui s’acosten als braços oberts del murs, ja senten el calor de l’abraçada. Sembla que aquells murs, en comptes de cloure’s s’hagin d’anar estenent, estenent, com un obrir de braços interminable, a llevant, a ponent, a la ciutat, als pobles, al mar, a les muntanyes, amb un anhel d’amor sens fi. I que a mesura que s’obrin, tot lo que abarquin, s’ha d’anar tornant amorós i bo com aquells vellets, que ara s’hi arredossen ja, prenent el sol, i les criatures que hi juguen, i els treballadors que fan sonar el martell i l’escarpa dolçament, allà dalt, entre vols d’ocells. ¿Per què no hi aneu allí, vosaltres... tothom? [...] Aneu-hi, aneu-hi tots a cercar-ne el pressentiment. Però, no; si no us sentiu plens de puresa, no hi aneu, que no el trobaríeu. Si heu d’anar-hi amb esperit de vana curiositat, amb esperit de moda, amb esperit de diletantisme, no hi aneu, jo vos ho prego, que no n’hauríeu cap bé i podríeu fer-li un gran mal. Hi vagi sols aquell que, en el fons de l’ànima, se senti germà de l’últim manobre i disposat per ajudar-lo a remenar el morter...