2 de setembre: "Estem d’acord que ara és l’hora. Però pot ser l’hora de coses diverses..."

...fins i tot dins del catalanisme. Per molts, ara és l’hora d’intentar un procés d’autodeterminació, molt difícil, però més madur que mai. Per alguns, ara és l’hora d’aconseguir un canvi d’hegemonia dins del catalanisme i el país, desallotjant-ne el centredreta que l’ha tinguda en els últims anys (i dient que això referma i accelera el procés). Són dues prioritats legítimes, però porten a actituds i estratègies contradictòries. La primera porta a buscar la unitat. La segona, a aprofundir la diferència. Segons com, aquesta disjuntiva recorda -amb tota la distància i a una altra escala- la que es va produir a la Catalunya dels anys trenta: què era primer, fer la revolució o guanyar la guerra? Van decidir que calia fer primer la revolució, per guanyar la guerra. La revolució va ser un esclat de destrucció que es va acabar cremant ell mateix i va ser una de les causes, no pas l’única, de perdre la guerra. I al final, la guerra la van perdre tots. Tots els que es feien la pregunta, vull dir.