Societat 05/03/2014

Albert Pinya: “Sé que per guanyar m’he d’equivocar; la por ens fa dèbils”

Alegria Amb 28 anys, el mallorquí Albert Pinya ha rebut el premi AECA de la crítica a la millor obra d’un artista viu presentada a Arco 2014. Ell es mostra tan sorprès com content. De tornada a l’estudi de Palma, el pintor assegura que “això ja és passat”

Cristina Ros
4 min
Albert Pinya en el seu estudi del centre de Palma, que és el racó  on té tots els referents.

La seva obra no és nova a les fires internacionals d’art contemporani. S’ha pogut veure a Miami, a Mèxic, a Nova York, Basilea i Bolonya. Així i tot, aquest febrer, Albert Pinya (Palma, 1985) es va presentar per primera vegada a Arco. Va ser una estrena sorprenent, fins i tot per a ell mateix, perquè va tornar al seu estudi de Palma amb el premi AECA que atorga la crítica a la millor obra presentada a la fira per un artista viu.

Com ha rebut el reconeixement?

Amb alegria i amb sorpresa. Encara no m’ho acab de creure. Pens que, en part, m’ho puc merèixer perquè duc més de deu anys esforçant-m’hi molt, amb una gran dedicació i constància. Per altra banda, com que jo admir tants artistes, em sorprèn que m’hagin donat a mi el premi. En tot cas, de tornada a la feina de cada dia, per mi això ja és passat. Hi ha molta vida més enllà d’Arco.

A vostè se’l pot considerar un autodidacte. No troba a faltar l’escola?

Vaig tenir una adolescència complicada, amb una actitud realment rebel. Els pares em varen enviar a un internat a València, on vaig fer el batxillerat artístic, que era el que m’agradava. Vaig començar belles arts a la Politècnica de València. Tres mesos i em va desencantar. Jo teoritzava molt, tenia paranoies i els professors no em feien ni punyetero cas. Això em generava una gran frustració. Ensenyar és transmetre, i a mi no em transmetien res. Així que vaig tornar a Mallorca i em vaig matricular a història de l’art. També ho vaig deixar perquè, encara que soni pretensiós, jo no volia estudiar la història de l’art, sinó fer-la.

Sí que hi pot sonar... I ambiciós. Defineixi’s com a artista.

Em consider un humanista creatiu, perquè el que m’interessa és estudiar l’ésser humà i les seves relacions amb l’entorn. Observ com la persona s’enfronta a la vida. També diria que som un contrabandista d’idees, un pessimista entusiasta i fins i tot li diria que som un escriptor frustrat. De fet, l’interès per les arts visuals ve donat per la meva passió per la poesia, i pel fet d’adonar-me que és massa bonica per als temps que corren.

Quan va començar, exhibia les seves obres en espais realment cutres. Després es va passar al carrer. Es considera grafiter?

Mai no m’he considerat un grafiter. Sí que és cert que vaig començar a exposar en espais molt cutres o alternatius, com en una sala d’actes del Mercat de Pere Garau, ja s’ho pot imaginar... Ara els que van més de moderns diuen que se senten bé quan recuperen espais residuals, que acaben convertint en trendy o en cool. En tot cas, sí que vaig optar en un moment donat pel carrer com a galeria. Em varen marcar Novembre i l’obra de Basquiat, a qui sempre he considerat el meu vertader mestre. De la influència de Basquiat no me n’he amagat mai, perquè la història es fa així, recollint el llegat dels grans. Sí, vaig fer molt de carrer, però no com a grafiter, sinó sobretot treballant al meu estudi i portant després l’obra al carrer. Finalment ho vaig deixar, perquè em vaig començar a trobar en cases particulars algunes peces meves fetes per al carrer que havien emmarcat.

Es considera pintor?

Mai no m’he considerat ni un bon pintor, ni un bon dibuixant. De fet, em consider un mal pintor però, anau vius, ningú pinta com jo.

Encara que sovint sigui difícil per a un artista, per què no intenta descriure la seva obra? Li diré que, en contemplar-la, no saps si representa una amenaça o si és un joc humorístic.

El meu discurs està molt centrat en la tragicomèdia, de la qual culturalment som hereus i, a més, és la millor manera de definir la vida real perquè sempre alternen moments de candidesa amb altres de dramàtics. En tot cas, som un pintor narratiu, m’agrada contar coses. I no negaré que estic marcat des de la infància per les sèries d’animació japoneses, formalment amb una pintura plana i simple, i també perquè tenen un component còmic i altres de més rocambolescos. Tota aquesta iconografia la relacion amb la pintura romànica, per la part formal, estàtica i plana. ¿No ho creu que hi ha coincidències entre la pintura romànica i el còmic?

Què el mou a l’hora de treballar?

A mi em mou una gran passió. Tenc una relació amb la feina del tot obsessiva, gairebé malaltissa. Així que aquesta passió es transforma sovint en una condemna.

No té por a equivocar-se?

Treball sense por a equivocar-me. Sé que per guanyar m’he d’equivocar; la por ens fa dèbils. No tenc por, però tampoc no tenc esperança. A més, com a consumidor d’art, sobretot m’interessa la poca previsibilitat dels artistes, els canvis de registre, encara que s’equivoquin. Els artistes, tot i el que pugui pensar la gent, són de les persones que tenen les coses més clares, a diferència de moltes altres que continuen eternament perdudes.

És molt jove. Pensa en el futur?

M’interessa el present, el dia a dia, que el visc amb una gran intensitat, al límit. Som una persona insaciable. A la vegada, trepitjo amb els peus fort al terra i som ben conscient de la realitat: aquí ningú no és ningú.

stats