Àngels Gonyalons: “El teatre és el més semblant a la vida, cada dia has de superar un escull”

Vocació Fa pocs mesos que té 50 anys i en fa 33 que es dedica a l’ofici. Àngels Gonyalons sap que, sobretot, és actriu, i també canta i balla. Viu a Menorca, un fet que considera “un privilegi” que, a més, ha contribuït a refermar la vocació de la seva vida

Trobem Àngels Gonyalons a Menorca, a punt de marxar cap a Barcelona perquè demà, Dia Mundial del Teatre, serà una de les 41 actrius que, per haver rebut el premi Margarida Xirgu, tindrà una placa davant el Teatre Romea. Ella el va obtenir l’any 1990, i no era el primer reconeixement que recollia. Àngels Gonyalons (Barcelona 1963) ja compta amb 33 anys d’ofici. Assegura que està en una etapa estupenda, sobretot des que, fa uns anys i després del que defineix com “una catarsi”, va decidir viure a Menorca. Les Illes són a la seva sang: de Menorca era l’avi per part de pare, i mallorquí el matern.

Amb tres dècades de carrera, una escola de teatre musical a Barcelona i a Madrid, i projectes gairebé sempre a la cartera, va prendre la determinació de residir tot l’any a Menorca. És una manera de recuperar la seva infantesa a l’illa o una manera d’afrontar la maduresa?

He treballat molt i molt intensament a la meva vida. Vivia a Madrid, que encara és més estressant que Barcelona. Però hi va haver un moment, que amb més de trenta anys de carrera, una necessita mirar-s’ho una mica de lluny, posar-hi una certa distància. I Menorca, on jo havia passat molts estius amb els meus avis, és un lloc privilegiat per viure-hi, té tots els avantatges, tot i que obligui a certes renúncies. És cert que em deixo força diners en els avions i que aquí patim una doble insularitat a la qual s’hauria de trobar una solució pública. No es pot permetre que algú es quedi a terra sense rebre la quimioteràpia quan li toca, com li ha passat a algun amic meu. En tot cas, personalment em compensa. Menorca ha contribuït a reconciliar-me amb la meva feina. D’altra banda, com a mare, he de dir que ser nen a Menorca és fantàstic!

Per què parla de reconciliació? S’havia enemistat amb la feina?

No és això. Em sento molt agraïda de tot el que he pogut fer. Ara bé, sí que vaig haver de passar per una mena de catarsi perquè, en un moment donat, em pesava més la pressió, els deures i la responsabilitat per la meva feina, i em demanava si això m’havia fet perdre una mica la frescor. La distància que hi vaig posar amb el trasllat a Menorca em va fer relativitzar-ho i acceptar que, com tanta gent, una no és ni una meravella, ni un fiasco, sinó una persona més al món, i que, com a actriu, intenta fer-ho tan bé com pot i com sap.

¿És la vocació el que, sobretot a la joventut, fa creure que un s’ha de menjar el món?

El món de la interpretació és absolutament vocacional. I, sobretot quan ets jove, t’absorbeix la vida, i penses que ho ets tot o no ets res. Arribat als 50, com és el meu cas, ja ho comences a desmitificar o a relativitzar. Així i tot, després de tres dècades d’ofici, encara sento una gran passió pel teatre. De fet, el teatre és el més semblant a la vida, cada dia has de superar un escull.

Què hi posa: més cap o més cor en les seves interpretacions?

Per mi, en tota interpretació hi ha una part intuïtiva, aquella bèstia que se suposa que és el talent, però també hi ha una part tècnica, que has après al llarg de la teva experiència com a actriu, i llegint i veient molt teatre. Per això, diria que en la interpretació hi ha d’haver un equilibri entre la intuïció i el mètode.

¿Com veu el moment actual del teatre?

Complicat. No només l’ha afectat la crisi, sinó també les mesures que s’han pres, com el 21% d’IVA i la retallada d’ajuts. I això que si ara toca treballar molt més i guanyar menys, ho fem, però el mal és que no hi ha gaires oportunitats. No es pot rebentar la cultura d’aquesta manera. Com a societat, necessitem valors, i els valors els dóna la cultura. En tot cas, jo estic admirada del que fan actualment els actors més joves, en uns moments durs especialment per a ells. I estic admirada del que fan a sales molt petites com la FlyHard, la Beckett o la Nau Ivanow, a Barcelona. Totes aquestes sales són forns d’on surten i sortiran grans artistes. A més d’admirada, n’estic esperançada, perquè crec que la gent que ara té vint anys tornaran a veure la llum i segurament agrairan haver passat aquestes vicissituds. I a la vegada nosaltres els agrairem que ara mateix són els que fan bullir l’olla.

Fins a quin punt se sent lligada al teatre musical?

Mai no m’he sentit encasellada. M’agrada repetir el que va dir Glenn Close: “Perdoni, jo sóc una actriu, que a més canto i ballo”. Són valors afegits, però la formació primera és en teatre.

Què està fent ara?

A més de seguir amb el Toni Xuclà en el Brasil.cat, estem preparant amb la Nina, per a la temporada que ve, un musical especial i essencial, res a veure amb un musical convencional. Estic segura que entre la Nina, que és una gran músic, i jo, que estic més lligada al teatre, pot sortir un còctel interessant.

Ja que ho ha dit, com porta els 50?

Em sento molt bé! I això que hi ha una part de vertigen perquè ja pots començar a intuir el que serà la senectut. En tot cas, com que la batalla amb l’edat la tenim perduda, no em preocupo de lluitar-hi. Estic tranquil·la i en plena forma.

Més continguts de