Jaume Figueras: "El temps d'or de les entrevistes de cinema ja ha passat"

BarcelonaLa seva gorra és icònica. Diu que no és per estètica, sinó senzillament per protegir-se del fred i del sol. Sota la gorra, una mirada lúcida i un somriure murri sempre a punt.

Quina és la segona estrella que més t'ha impressionat?

Kim Basinger. L'he entrevistat dos cops. La primera estava molt esbojarrada. Havien estrenat una pel·lícula molt fluixeta i va fer una entrevista riallera i divertida. Anys més tard la vaig tornar a entrevistar a París. Havia canviat de nòvio i estava molt més serena. I em va semblar una dona que tenia un encant molt especial. Però, ¿per què no m'has demanat quina era la primera?

Perquè a les memòries expliques que aquesta pregunta -Gregory Peck- la tens preparada. Com ho fas, tu, per evitar que cineastes que donen 14 entrevistes en un sol dia no et responguin de manera automàtica i mecànica?

Intento fer una conversa, més que una entrevista. I buscar la complicitat. Amb el Gregory Peck, per exemple, preguntant-li com va ser tan generós de cedir-li a l'Audrey Hepburn el primer lloc en els títols de crèdit de Vacances a Roma. De tota manera, el temps d'or de les entrevistes de cinema ha passat a la història. Ara, amb els anomenats junkets, et diuen: vindrà Harrison Ford a Madrid i et donarà tres minuts d'entrevistes. Tres! Doncs jo ja no hi vaig, ho sento molt.

Qui t'agradaria entrevistar, abans de penjar els hàbits?

La Katherine Hepburn, però si no ho faig a través d'una mèdium... I, dels d'ara, Lars von Trier, però no dóna entrevistes. Voldria veure si té un coeficient d'intel·ligència tan alt com suposo i si va unit a una certa bogeria interior. El que fa em sedueix bastant.

Ets mitòman?

No especialment. Potser de directors, però sovint coneixes la persona i descobreixes que és poc interessant. Em va passar amb François Truffaut, un cineasta que adoro: quan va venir a Barcelona va ser una persona tímida, distant, poruga...

"Crec en els plaers de la carn i en la soledat irrenunciable de l'ànima". És una cita de Gertrud que apareix a les teves memòries. T'hi indentifiques?

Absolutament. Sóc bastant solitari. M'agrada anar al cinema sol. A vegades hi vas amb alguna persona amiga que és xerraire i et xiuxiueja coses i dic: "Escolta, no". I quan vaig a les projeccions de premsa procuro aïllar-me i no contaminar-me dels comentaris dels companys.

Alguna sala preferida?

El Windsor Palace de Barcelona, que tu no has conegut per edat. Era a Diagonal amb Via Augusta; ara hi ha unes galeries. I era el cine de luxe de Barcelona, que va durar 25 anys perquè era la llicència que tenia: del 1946 al 1971. Passava les meravelloses pel·lícules de la Metro: Siete novias para siete hermanos, Cantando bajo la lluvia... Hi anava de petit amb els pares i, quan s'obrien les cortines i el reòstat apagava els llums, semblava que entraves en l'univers de la màgia.

Una vocació primerenca teva va ser la psiquiatria. ¿És per això que vas acabar encarregant-te del mític consultori del Fotogramas?

[Riu] Ara que ho dius, potser sí, no hi havia pensat. Encara practico la vocació de psiquiatre: me les dono una mica de treure l'entrellat de la psicologia de les persones. Em puc equivocar, però de seguida detecto si una persona és fiable o si té algun problema interior.

A l'hora de valorar el cinema ¿et refies de l'olfacte, de les conviccions més sòlides?

Al cinema s'hi ha d'anar com a la vida, amb la mirada neta. Puc anar a veure una pel·lícula d'un director que m'agrada molt però adonar-me que s'ha equivocat. M'ha passat sovint. Jo no sé ser fidel d'aquesta manera.

Com veus la figura del crític terrible, del tipus Carlos Boyero?

No en comparteixo l'estil, perquè posa per davant de vegades coses personals. Si va a un festival i li posen un hotel de tres estrelles en comptes de cinc, la culpa acaba recaient sobre les pel·lícules. I això no és just. Em sembla una persona intel·ligent, preparada i culta, però les manies que té amb alguns directors tampoc no les comparteixo. Un crític convertit en una estrella és molt perillós.

Enyores presentar els Oscars?

Sí, et sóc franc. Els anys que els vam fer amb l'Ana García Siñeriz van ser divertidíssims: improvisàvem molt i era emocionant. Però amb els Oscars ara hi ha un problema gravíssim: abans donen 60 premis diferents, des dels Globus d'Or fins als de la crítica d'Albuquerque i, esclar, ja no hi ha cap secret.

¿Has tingut temptacions de passar a l'altra banda de l'ofici?

Tinc algun guió aquí al calaix, però no he passat de la tercera pàgina. Ja hi he renunciat. Capacitat d'escriure en tinc, però ho faig per a mi.

¿Guardes molts secrets de la gent del cine?

Alguns. Personals, sobretot. A les editores sempre els hi dic: "Jo faig un segon llibre, però amb la condició que surti després de morir-me". I afegeixo: "Ep, però tinc corda per a estona i trigareu a editar-lo, eh?"