LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (41)
Efímers 23/08/2014

Un somriure de color blanc

Kyoto, la ciutat on encara es poden veure geishes

i
Xavi Coral
3 min

A la pel·lícula La vida secreta de Walter Mitty hi ha un moment que el personatge que interpreta Sean Penn, un fotògraf famós i solitari, explica que hi ha vegades que prefereix no fer una fotografia per poder gaudir intensament de l’acció única que està passant davant d’ell. A mi, involuntàriament, em va passar una situació semblant a Kyoto.

Durant segles Kyoto va ser la capital del Japó, però el 1868 l’emperador Meiji va decidir traslladar-la a Tòquio. Fa gràcia que les dues ciutats més importants del país siguin l’una l’anagrama de l’altra. És pràcticament en l’únic que s’assemblen. Tòquio és la bogeria absoluta i Kyoto la calma total, especialment el barri antic, a la riba del riu Kamogawa.

És una zona de cases de fusta, refinats jardins japonesos, ponts que semblen trets d’una aquarel·la i molts temples on fa segles que el temps es va aturar. És recomanable instal·lar-se en un ryokan, una casa tradicional que funciona com a hostal. Les habitacions són molt senzilles, com ho és la vida japonesa. Sostres baixos, terra de tatami i parets de paper corredisses. Quan ets dins entens per què els japonesos sempre parlen fluixet. Ho han de fer així per evitar que els de l’habitació del costat participin de la conversa. L’únic mobiliari de l’habitació és una tauleta molt baixa, unes cadires sense potes i un parell de futons. El mateix espai serveix per sopar i per dormir. No hi ha decoració. Això és el minimalisme, coses simples i pràctiques, no una paret blanca amb un quadre amb un punt negre al mig, que és el que ens venen aquí els decoradors que s’autoproclamen minimalistes.

Aquest tipus de casa acostuma a tenir un jardí interior amb una caseta on es fa la cerimònia del te. És un ritual ancestral. Tots els convidats hi han d’entrar per una porta molt petita perquè tothom s’hagi d’ajupir i un cop dins tothom sigui igual. Aquí no compten ni diners ni poder. Tots els convidats seuen a terra i beuen el te que serveix l’amfitrió. És un bon lloc per comprovar que els japonesos són molt més flexibles que nosaltres. Ells podrien estar hores asseguts amb les cames creuades. A mi encara em fan mal ara. La cerimònia acaba com ha començat, en silenci i envoltada d’una fredor aclaparadora.

La cultura japonesa ens és estranya justament perquè és molt freda. No es toquen, es fan reverències a cada pas, no aguanten la mirada, parlen amb timidesa i no els agrada contrariar el proïsme. Els violenta haver de dir no perquè un no acostuma a no agradar a qui el rep. Per això, si et mous pel Japó i preguntes alguna cosa a algú i no ho sap, donarà mil voltes per no haver-t’ho de dir, fins al punt que et poden arribar a dir que sí que no ho saben.

Però parlem de la meva fotografia, o més ben dit de la meva no-fotografia. Kyoto és un dels llocs on encara es poden veure geishes. Això és el que diuen les guies, però a l’hora de la veritat costen molt de trobar. Es veu gent vestida amb quimono pel carrer però no és comparable. Una nit, però, estava passejant per un carreró amb la càmera a punt per si sorgia l’ocasió quan de sobte es va obrir una porta i en va sortir una noia amb un quimono esplèndid, el pentinat impossible i la cara pintada de blanc. Va ser com una aparició. No caminava, es desplaçava com si flotés. Va ser tal la impressió que no vaig aconseguir posar-me la càmera a l’ull. Potser millor. Com deia aquell fotògraf de la pel·lícula, va ser un moment fugaç però molt intens. L’únic que passa és que la memòria és traïdora i jo diria que em va somriure. Si no fos perquè era japonesa, diria que fins i tot em va picar l’ullet.

stats