Gestionar la ràbia per les ofenses. L'editorial d'Antoni Bassas

Aquest matí, quan he arribat a la redacció de l’ARA, m’he llegit el discurs que el president Obama ha pronunciat aquesta matinada a Alaska, en una conferència sobre el canvi climàtic a l’Àrtic, i he decidit que l’aprofitaria per parlar-los d’això, perquè és greu, i ens afecta, i afectarà els nostres fills i néts. I ho faré, però no podia treure’m de sobre el malestar per la carta de Felipe González, la polèmica sobre la qual avui encara continua. I el malestar és molt fàcil d’entendre: com et poden dir nazi per voler votar? I el que més em remou: com es pot qualificar la carta de González com a crida a la concòrdia? És ben bé allò d’Orwell a ‘1984’: la propaganda política no té escrúpols, fer la guerra però dir-ne pau.


I quan estava amb aquest malestar, he passat una pàgina i he ensopegat amb l’article de Suso de Toro, que avui publiquem, titulat ‘El desig català’. És tan potent que hem decidit penjar-lo en obert i en castellà. Perquè és un article que explica allò que ens va passar quan la sentència de l’Estatut: “Un ressort que havia estat reprimit tant de temps va saltar. I aquest ressort ja no podrà ser reprimit novament”. L’Estat intervindrà “amb tots els seus mitjans per coaccionar en la campanya, però aquesta coerció no farà enrere moltes persones que han alliberat emocions reprimides i ara són diferents de com eren fa uns anys”.


Afegeix: “No tinc notícia que hi hagi una anàlisi del tipus de personalitat que han anat construint els catalans durant els últims cent anys”. “Són les ambivalències dels qui senten que pertanyen a un país culte i capaç de donar feina i casa als seus habitants, però que s’ha de sotmetre a límits d’un motlle. Un país que només pot mostrar-se discretament per no molestar el poder instituït. Persones que han de dissimular, rebaixar el perfil de la seva identitat per no perjudicar els propis i legítims interessos, anar a Madrid sense fer-se notar”.


Però el que més m’ha interessat ve ara: ”És evident que també això ha de generar deformacions de la personalitat. Aquest joc de repressions és una barreja inestable que arriba un punt que pot esclatar. I la ràbia per les ofenses, reprimida tant de temps, és perillosa per a qui la té, sobretot perquè el nacionalisme espanyol és expert a manejar la desesperació i els sentiments negatius”.  

O sigui, fer-te sentir malament per pensar. Dir-te nazi per voler votar. O boig, perquè els seus missatges sempre són una crida a la ‘cordura’. O violent, perquè els seus missatges sempre són una crida a la concòrdia. O intolerant, perquè els seus missatges sempre són una crida al diàleg.


No ens ho podem deixar dir. Hem d’expressar el nostre malestar, però no ens podem quedar en el malestar, ni alimentar l’escalada. Al contrari, cal insistir en els arguments que ens porten a recordar que en un món on fins i tot pots decidir si et cases amb una dona o un home, més encara, quin sexe vols tenir, com és que no podrem decidir com ens organitzem políticament, com ha passat al Quebec o Escòcia? Cameron va dir nazis als escocesos?  I insistir en aquests arguments, incansablement, amb un somriure. Crispar-nos seria l’èxit dels que ens insulten, i recordin Suso de Toro: “El nacionalisme espanyol és expert a manejar la desesperació i els sentiments negatius”.


Mentre tot això passa aquí, s’acosten mesos decisius per frenar el canvi climàtic, que culminaran al desembre a París, en la conferència on els estats han de prendre compromisos. Per no atabalar-los amb xifres: a Alaska aviat caldrà reallotjar poblacions costaneres senceres perquè el continent se’ls fon. Però no cal anar a Alaska, mirin aquest gràfic de temperatures mundials: en blau, fins al 1940, les temperatures eren gairebé un grau més fresques del normal. Des de fa 75 anys, estem sempre per sobre.


I a Catalunya, mentre les nostres platges encara poden produir i matges com aquesta tan bellament captada ahir a Ocata per la càmera d’en Francesc Melcion, llegeixin el que explica el nostre meteoròleg Miquel Bernis: dades obtingudes per l’ARA. Fins a quin punt aquest estiu ha sigut molt calorós.


La  temperatura mitjana d’aquests tres mesos en indrets com Lleida, Reus i Girona ha sigut la segona més alta des que hi ha registres, només superada per la del 2003.


A Reus aquest any hi ha hagut fins ara 63 dies en què s’han superat els 30 graus al migdia; només el 2003 n’hi va haver més (68). A Girona la dada és similar: els 68 dies amb més de 30 graus d’enguany només queden superats pels 82 del 2003.


Frenar el canvi climàtic no va contra el progrés econòmic. És imprescindible per a un món viable, també econòmicament.

Més continguts de

El + vist

El + comentat