NOU CICLE ELS INTENTS DEL CATALANISME

La desconfiança de Madrid envers el procés d'industrialització català, titllat de provincià, i el menyspreu reiterat als intents per intervenir a Espanya o regenerar-la han forjat la frustració

Els catalans en la política espanyola: una experiència fallida i amarga

Des de fa anys, els historiadors, i també els polítics, discuteixen per què va ser tan complexa, tan conflictiva i, finalment, tan estèril la inserció dels catalans dins la política espanyola en l'època contemporània. Com va ser que l'àrea més dinàmica i més moderna de tot Espanya no aconseguís tenir un gran pes polític dins els mecanismes de poder de l'Estat dels segles XIX i XX?

Són molts els estudis històrics que ens expliquen els esforços constants de les classes dirigents catalanes del XIX per millorar la seva influència en la construcció de la nova Espanya liberal. Jaume Vicens Vives parlava de les "revolucions catalanes" quan analitzava els diversos intents fallits per tal de modificar el model polític i econòmic que s'imposava. Els catalans volien participar en el disseny d'un nou model de creixement econòmic a partir de la voluntat de formalitzar pactes entre els interessos de la perifèria (on residien les burgesies industrials i comercials) amb els del centre (burgesies financeres i agràries), com s'intentava fer en països propers com França, Gran Bretanya i Alemanya.

Va ser força significatiu el fracàs successiu de les gestions realitzades a Madrid per diferents lobis catalans a mitjans del segle XIX, com ara l'Asociación Catalana de Madrid (1839) i l'Instituto Industrial de España, Sociedad para la Propagación de la Industria Española, creat per Aribau i Sol i Padrís l'any 1843 amb l'objectiu de "hacer nacional nuestra causa" , i després les dels homes de la Comissió de Fàbriques i de la Junta de Comerç.

Els diputats catalans es trobaran a Madrid amb la desconfiança creada pel procés industrialitzador català, vist més com a font constant de conflictivitat i problemes que com una "riquesa nacional". I no només això, sinó que per reblar el clau havien d'aguantar que la premsa madrilenya els emplacés sovint a triar entre "ese espíritu de provincialismo o de nacionalidad [espanyola]". És a dir, aquesta premsa no concebia que un projecte industrialista pogués ser espanyol.

Contra la indústria catalana

No ha d'estranyar, així, que polítics amb responsabilitats, com Antonio de Seoane, que havia estat cap polític de Barcelona, arribessin a proposar al Senat com a gran solució a la conflictivitat social barcelonina "la desaparición de la exótica industria algodonera catalana" , atès que calia "sangrar Barcelona para salvar España" (20 de març del 1843).

La consolidació política d'una classe dominant que defensava un model econòmic capitalista molt més tradicional i poc dinàmic perquè els assegurava molt millor el seu predomini social i polític va provocar el lògic i inevitable retard econòmic i social espanyol. I això perjudicà notablement Catalunya.

L'historiador Jordi Nadal ha recordat fa poc que el cònsol britànic a Barcelona sostenia, l'any 1859, en un cable diplomàtic als seu superiors: "Barcelona, amb governants honrats i unes institucions com les nostres, no tindria res a envejar a Liverpool o Manchester" .

Al llarg del segle XIX, la majoria dels governs espanyols empraren a Catalunya unes polítiques extremadament autoritàries, com ha explicat el professor d'història contemporània Manel Risques: continuades declaracions de l'estat de setge, detencions generalitzades i judicis sumaríssims atesa la impunitat amb què actuaven els capitans generals de Catalunya. Això, lògicament, provocava protestes constants, fins i tot en el mateix Congrés de Diputats, tot i que sense èxit. Esmentarem només algunes frases extretes dels debats de juny i juliol del 1851 a les Corts. Salvador Maluquer i Aytés es preguntava: "¿Somos acaso los catalanes una raza de hombres maldita, vagabunda y turbulenta? Las provincias catalanas, ¿son acaso unas provincias conquistadas?" Per la seva banda, Pascual Madoz sostenia: "Hay más opresión en Cataluña hoy que bajo el absolutismo". El mateix Joan Mañé i Flaquer, el director del conservador Diario de Barcelona , va haver d'anar-se'n a Madrid l'any 1856 per poder escriure a El Criterio coses com aquesta: "Es vol fer amb Catalunya el que Anglaterra ha fet amb Irlanda". Mañé sostenia que "quan la dinastia dels capitans generals hagi desaparegut de fet, Catalunya deixarà de ser una colònia espanyola".

Impotència creixent

De manera progressiva, en els polítics catalans que havien jugat la carta de la participació en els partits espanyols començarà a imposar-se el sentiment d'impotència, atès que fins i tot les seves demandes més moderades eren refusades. Vegem-ne un exemple: l'any 1866 set diputats catalans, encapçalats pel conservador Manuel Duran i Bas, van presentar al Congrés una proposta "prudentemente descentralizadora" per tal de constituir una diputació única catalana. La negativa total del govern farà que Duran es vegi forçat a proclamar: "Quan les aspiracions generals i legítimes del país no es tradueixen en lleis pels governs, allò que podria ser una reforma pacífica i aplaudida s'encarregaran de fer-la, violentament i desastrosament, les revolucions". Ben poc podien fer els diputats catalans sense aliats parlamentaris i enfront d'uns governs que responien a unes altres visions de la societat, a uns altres interessos i a una concepció centralista de l'Estat.

Fa 131 anys, el 1881, el mateix Duran i Bas, en una carta a qui més tard va ser president del govern espanyol, Francisco Silvela, feia aquesta consideració, que resulta tan actual i vigent: "Va penetrando en todas las clases sociales la doble idea de que en Madrid se desdeña en general todo lo que no son intereses exclusivos de la Corte y que sobre todo se tiene mala voluntad hacia Cataluña. Y esta doble idea va uniendo a todas las clases sociales. Y hasta aproximando a todos los partidos. Lo cierto es que Madrid y Cataluña no se entienden".

L'excepció del Sexenni

Fou realment complexa i difícil l'adaptació de les elits burgeses catalanes al règim liberal. Aviat s'adonarien que no hi havia una correspondència lògica entre la rellevància dels centres industrials i els centres de decisió política. La reduïda influència política ve també ratificada per l'escassa participació i presència de catalans als governs espanyols del segle XIX. Cal recordar que només durant el Sexenni Revolucionari hi hagué catalans en el primer pla de la política espanyola, amb tres caps de govern: Joan Prim, Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall. Però fou l'excepció. Entre el 1814 i el 1900, de 850 ministres només 22 van ser catalans; és a dir, el 2,5 % del total, quan Catalunya representava aleshores més del 10% de la població d'Espanya.

Les experiències polítiques fallides van accentuar les tensions entre Catalunya i Espanya i la divisió interna de la societat catalana: els sectors benestants s'acomodaren a una política conformista i a la defensiva, manifestant així la seva impotència i temor, mentre que els sectors populars es radicalitzaren i expressaren sovint les seves impaciències per diferents vies i per procediments de vegades violents. Ara bé, durant l'últim terç del vuit-cents, dins dels sectors socials ubicats fora del sistema polític de la Restauració, i sense interessos econòmics directes a defensar, en sorgiran reflexions sobre les experiències de les generacions esgotades en els seus intents de construir una Espanya diferent. I s'arribarà al convenciment que l'estratègia de voler intervenir per modificar la política espanyola des dins era equivocada i que calia partir de la mateixa realitat del Principat.

Assumiran, així, bona part de les crítiques acumulades contra el règim polític espanyol, contra les polítiques centralistes i autoritàries i també contra les amenaces a la catalanitat. I això possibilitarà la construcció d'un nou espai polític i cultural dins de la societat civil catalana on convergiran gent de diverses procedències ideològiques (federalistes, demòcrates, progressistes, liberals, conservadors, tradicionalistes i ultracatòlics) amb intel·lectuals, professionals i menestrals vinculats al món de la catalanitat. D'aquí que ben aviat sorgeixin les primeres formulacions teòriques i els plantejaments polítics de la causa catalanista, primerament formulats per Valentí Almirall i després per la Unió Catalanista.

En la crisi espanyola del 1898 l'única mobilització política realment efectiva contra el sistema de la Restauració i contra els polítics i els partits espanyols, fou la catalana, que es concretà l'any 1901 en la victòria electoral a Barcelona d'una candidatura sorgida de la societat civil, l'anomenada "dels quatre presidents". Això significà la irrupció del catalanisme en la política espanyola, que modificà radicalment les relacions entre Catalunya i Espanya. Els primers diputats catalanistes, com el doctor Bartomeu Robert i Lluís Domènech i Montaner, van ser rebuts al Congrés amb notable hostilitat. Però amb la Solidaritat Catalana els governs de Madrid no tindran més remei que prendre's seriosament el catalanisme. La gran victòria solidària del 1907 -obtingué 41 dels 44 escons catalans- fou un primer crit d'atenció, atès que aquest moviment, tot i la seva efímera existència, marcà profundament la vida catalana. Res no serà igual després de Solidaritat: hi haurà una davallada general dels partits espanyols i prendrà un gran impuls un catalanisme polític cada cop més plural, malgrat que llavors estava hegemonitzat per la Lliga Regionalista.

El fracàs del regionalisme

Aquesta formació política va representar durant dues dècades el catalanisme partidari d'intervenir en la política espanyola per reformar l'Estat i assolir l'autonomia catalana. El seu va ser un projecte de regeneració d'Espanya proposant que Catalunya en fos el principal motor: hauria de ser el Piemont hispànic. Però el projecte català conduït per Francesc Cambó i concretat l'any 1916 amb la consigna "Per una Catalunya lliure dins d'una Espanya gran", naufragà totalment. Després de la crisi de l'estiu del 1917, els catalanistes estigueren presents en quatre governs espanyols sense aconseguir ni tan sols ampliar les atribucions de la Mancomunitat.

Gràcies a la correspondència privada de Francesc Cambó amb els també regionalistes Joan Ventosa i Lluís Duran, coneixem molt millor les raons autèntiques de les seves maniobres tàctiques i ens adonem millor de la seva feblesa política. A Madrid, Cambó no podia refiar-se de ningú, i encara menys d'Alfons XIII, que l'enganyà unes quantes vegades. Aviat tingué la sensació de ser massa ingenu: "Som en un carreró en què ens ha ficat la nostra bona fe i la deslleialtat dels altres" (6 de febrer del 1918). Sent ministre, Cambó mostrava un notable escepticisme: "Això d'ara és molt pitjor que lo de l'any 18 i ja no tinc la il·lusió de llavors"(4 de desembre del 1921). I expressava un gran cansament polític: "No puc més, em sento fotut, esgotat... la perspectiva d'haver de tornar a Madrid acaba d'aterrir-me"(25 de desembre del 1921). Se sentia com una mena d'ostatge del govern i de la política espanyola i no gosava dimitir: "No m'ho perdonarien ni a Madrid... ni a Barcelona" (10 de març del 1922).

Un any després, el diari madrileny El Sol , dirigit per José Ortega y Gasset, i davant l'anunci de la retirada de Cambó, advertia preocupat: "Nos tememos que a los que aspiraban a que Cataluña fuese el Piamonte de España les van a suceder ahora los que prefieren que sea una Irlanda" (13 de juny de 1923).

Roja sí, però 'rota' no

L'any 1930 era evident l'esgotament del projecte espanyol de la Lliga Regionalista, que s'havia vinculat a la sort d'aquella monarquia. Per això, quan es va produir l'enfonsament d'aquesta institució, el 14 d'abril del 1931, un acte de gran audàcia política de Francesc Macià (la proclamació de la República Catalana) va permetre la constitució del primer govern de Catalunya des del 1714. El catalanisme d'esquerres va establir llavors un pacte, desigual, amb l'esquerra espanyola i fins i tot va cedir generosament en les pretensions sobiranistes per consolidar el nou règim republicà. Els anys republicans són complexos i estan plens de moments d'entesa i de tensió entre els governs de Madrid i els de la Generalitat. El més greu, sens dubte, va ser la crisi d'octubre del 1934, que va comportar la detenció del govern de Companys i la suspensió de l'Estatut.

Si bé la Guerra Civil va situar els dos governs en el mateix bàndol, el de la defensa de la legalitat i la democràcia, no va deixar d'estar plena de tensions i conflictes entre dirigents espanyols i catalans. Els màxims responsables republicans espanyols no van estalviar-se de manifestar sovint les seves reticències envers els catalans. El mateix president Manuel Azaña es va mostrar comprensiu davant la pràctica de bombardejar periòdicament Barcelona com a càstig polític. Va arribar a escriure: "El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos" ( Cuaderno de la Pobleta , 1937). El cap del govern, Juan Negrín, va anar més lluny en afirmar, el 1938: "Antes que consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos" . Abans una Espanya feixista que trencada.

El peix al cove tampoc funciona

Franco, evidentment, va passar. Haurem d'esperar gairebé quaranta anys fins que, en la Transició, s'arribés al pacte constitucional del 1978. És prou coneguda la política espanyola practicada des de llavors pels partits catalans. CiU, durant els anys que va controlar la Generalitat amb Jordi Pujol, va intentar establir relacions bilaterals amb els governs de Madrid, sense gaire èxit. I va optar pel possibilista peix al cove gràcies als pactes parlamentaris amb els governs centrals: el 1993 amb el PSOE de Felipe González, i el 1996 i el 2000 amb el PP de José María Aznar. Malgrat això, no s'ha produït cap avenç seriós en el reconeixement de la pluralitat cultural i identitària de l'estat espanyol. La llengua catalana no és assumida per l'Estat com una llengua també espanyola, el sistema de finançament és notablement deficient i les tendències centralitzadores i uniformistes reapareixen amb força en els últims projectes de l'actual govern espanyol de Mariano Rajoy, del PP.

I, a més, durant els últims 34 anys les demandes d'interpretació més àmplia, plurinacional i federalitzadora de la Constitució del 1978 han topat sempre amb l'immobilisme de governs i partits espanyols i amb les interpretacions restrictives del Tribunal Constitucional. La retallada de l'Estatut del 2006 i la negativa recent a negociar el pacte fiscal han provocat una reacció massiva i indignada de la societat catalana.

Avui tot fa pensar que les portes de Madrid estan tancades als polítics catalans, si no és que accepten ser portaveus d'una simple sucursal sotmesa al centre. Comprovades les limitacions de l'estratègia per influir a Espanya des dels partits espanyols i fallida la via de reformar l'Estat de les formacions catalanistes, s'enceta una nova etapa plena d'interrogants i reptes en les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya.

Més continguts de