El naixement d’una actriu salvatge

Sobre la taula hi ha una estesa de folis, bolígrafs de colors i l’ordinador portàtil encès. Té exàmens parcials a la Universitat de Vic i li toca fer colzes. Sorprèn que Marina Comas (Santa Maria de Besora, 1996) hagi triat estudiar biologia, perquè abans havia cursat el batxillerat artístic i, a més, espera dedicar-se a la interpretació. Però ha escollit una carrera de ciències amb futur, per si de cas. “La gent de la meva edat està preocupada perquè no hi ha feina, per saber què faran de la seva vida. Jo tinc una altra visió. Em refio molt del cinema. Faig biologia per tenir alguna altra opció, perquè la d’actriu és una feina inestable”. Un seny osonenc precoç, però no tant com la nena que interpretava a la pel·lícula que la va llançar a la popularitat, Pa negre, aquella òrfena mutilada que li va descobrir la vocació d’actriu.

Vestida amb texans, vambes, jersei de llana garbós i els cabells recollits, la seva naturalitat rural desarma i sedueix. Manté la innocència però raona amb maduresa. És senzilla, sana, transparent. L’accent osonenc, intacte. Més enllà dels cartells de Pa negre i Els nens salvatges -les dues pel·lícules que ha protagonitzat al cinema- que decoren les parets del menjador de casa seva, a Torelló, i una estatueta gaudiniana al costat d’un trofeu de natació de la seva germana, enlloc no hi ha rastre del pas d’aquesta adolescent per la part més glamurosa del cel·luloide: les catifes vermelles, l’emoció d’endur-se un Gaudí o la cirereta de guanyar un premi Goya com a actriu revelació. La seva imatge plorant dalt de l’escenari va ser la portada de l’ARA del 14 de febrer del 2011. No l’havia tornat a veure: “Que fort! Mola. Quina vergonya, plorant. A totes les fotos sortia plorant! Quan estàs allà dalt dius el primer que et passa pel cap. Eren les 12 de la nit i jo vaig dir: «Bon dia, buenos días »”.

Dels Pastorets a Hollywood

Allò li va canviar la vida. Va deixar enrere la infantesa i va tenir clar que volia ser actriu: “En un rodatge creixes molt com a persona, en aquella època ho vaig notar. Hi va haver un abans de tota la parafernàlia i un després. Vaig guanyar seguretat en mi mateixa, vaig perdre timidesa, vaig començar a tenir responsabilitats”. Els seus pares li repetien un mantra: “Marina, no et flipis”, explica. “Ningú s’esperava que Pa negre arribaria a ser una pel·lícula tan important en la història del cinema català -recorda-. T’ho vas trobant i dius: «Collons!» De por no me’n va fer. M’ho vaig passar molt bé, als premis, a les entrevistes... Ho repetiria tot deu vegades. Al principi és estrany, fins i tot amb els amics, però t’hi acostumes. La gent ho veu com una cosa molt extraordinària, i sí, ho és, però tant com si una amiga meva comença a treballar en una feina”.

Potser hi té a veure que ella va entrar en aquest món per atzar. “Mai havia fet teatre. Deia que tenia por escènica. Havia fet elsPastorets a Borgonyà, i jo, sempre al darrere i amagada. Em feia molta vergonya”, explica. Amb la seva germana petita es van presentar al càsting de la pel·lícula que adaptava el llibre d’Emili Teixidor perquè els feia “gràcia”. Va fer tres proves, l’última ja amb el nen protagonista, Francesc Colomer, i el paper va ser seu. Tenia 12 anys quan va començar el rodatge a les ordres d’Agustí Villaronga. “Era com una mena de joc, tot i que l’Agustí era molt exigent, però jo com a actriu ho aprecio. Ens ho vam passarla mar de bé”.

Després, l’èxit brutal de públic, els premis, la cursa dels Oscars i la promoció a Hollywood... Tot va venir rodat. Només li sap greu no haver coincidit amb Ewan McGregor a Los Angeles. “Va ser molt divertit, un viatge inoblidable. Allà sí que et sents com una estrella. A vegades ara em costa de creure i veure objectivament tot el que va passar -reconeix-. Sembla que faci segles”.

Una carrera sense presses

Walter García es va convertir en el seu agent. “Al principi feia gràcia, però ara és com un amic -explica amb afecte-. Vam demanar-li que no busqués tots els papers sinó que, ara que m’ho puc permetre perquè visc amb els pares, no aniríem a fer calés sinó a triar bons projectes”. El pacte, tot i que ja és major d’edat, continua vigent. El seu pare continua gestionant-li la carrera i prenen les decisions professionals junts.

No li preocupa ser sempre més la nena de Pa negre : “A vegades m’ho diuen. Però he fet i faré altres coses, altres pel·lícules, d’altres èpoques”. Ha participat en els telefilms Terra baixa i El cafè de la Marina, i en sèries com La Riera i Polseres vermelles, però té entre cella i cella el cinema. Quina és la seva prioritat? Dubta. “Els estudis -respon, poc convençuda-. Aquesta feina fa mono i tinc moltes ganes de tornar a rodar. Ara, si m’ho proposessin, em costaria molt dir que no”. Estaria disposada a deixar-ho tot i marxar uns mesos a l’estranger, malgrat que confessa que té poca fluidesa en anglès i hauria de millorar el castellà. Com veu el futur? “Mai se sap. Potser em surt una pel·li amb un paper guai. Potser acabo la carrera i vaig a treballar. Però no: tinc l’esperança de treballar en el cinema”.