Del reportatge de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a la revista 'Imatges' (13-VIII-1930) que dirigia Josep Maria Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) inspirant-se en la francesa 'Vu' en el disseny, la inclinació per l’amenitat i l’estil redaccional, distès, desinhibit. Joves promeses d’aquella redacció, com Irene Polo i el mateix Planes, admiraven al Sagarra articulista.
Aquí a Barcelona, el nostre port viu una mena de drama callat i trist, sense estridències ni pinyols; i no ens referim al drama material, de què algunes vegades es parla: crisi econòmica del port, altes i baixes de riquesa, mercaderies que s’han vist estibades als molls sense pena ni glòria, el tonatge escàs que fa la viu-viu entre l’aigua mansa. Això són coses que afecten el comerç i la indústria, a certes vies màgiques i embolicades de l’economia del país. El drama a què ens referim, afecta qüestions sentimentals entre el Port i la gent de Barcelona. Els barcelonins no se sap ben bé per què resulta que no fem cas del Port. Ens engresquen la muntanya, la ginesta i els lirismes descordats de les fontades. Ens engresca l’encauament en les quadrícules de pedra, però els molls que fan de marc a l’aigua pacífica i el romanticisme internacional i esborradís dels vaixells, són entre nosaltres una afició de minories. El perquè d’això és incomprensible. A tot arreu s’han fet músiques i aiguaforts d’aquest contacte meravellós de les ciutats amb l’aigua del mar. No parlem de la literatura dels ports nòrdics, que naturalment és la cosa més suggestiva dels països de boira. En el nostre mediterrani de taronges i sulfat de coure, els ports de Marsella, Gènova, Nàpols són motius de coses patètiques i alegres, són personalitats internacionals de primera força; a Barcelona el nostre port és una cosa més. Una cosa que sabem que existeix, que n’estem cofois i tot, però que no volem tenir-hi gaires tractes. Són poquíssims els enamorats, els suïcides, els canonges i les noies sense direcció determinada que senten tota la gràcia del nostre port, i això és precisament el drama. Perquè els ports com les persones el que els fa més pena d’aquest món és que els tinguin oblidats d’una manera injusta. [...] Des de l’esplanada de Miramar es pot apreuar el nostre port, amb tota la seva gràcia de joguina i d’espectacle policolor. Des que a les tardes primaverals una mica càlides hi ha música a la terrassa de Miramar, i senyores guarnides amb un vel de mandra, mirant-se el cotó fluix d’una xemeneia viatgera i les costelles oscil·lants dels vaixells, es pot dir que entre els límits del monument de Colom i el passeig de la Barceloneta les gavines del Port han après mitja dotzena de notes més, totes insinuants i hospitalàries. Abans els nostres vaixells o els vaixells dels altres només se n’adonaven de les carrosseries flamants i dels collarets de perles, en els ràpids moments d’adeu o d’arribada. Ara els pals dels vaixells poden veure si s’estiren una mica que a Montjuïc hi ha una processó d’ànimes brillants i lleugeres, que acaben de descobrir el port, i que de passada el troben magnífic, d’una gràcia espectacular com no hi ha res a Barcelona. És clar que Miramar és una mica lluny dels molls, però no hi fa res, el port acaba de ser descobert, i les terrasses, i les senyores guarnides amb vels de mandra, ja s’hi aniran acostant de mica en mica […].
