ENTREVISTA

“El futur d’Europa es juga als barris perifèrics abandonats”

Fill de congolesos, nascut a Neuhof, un barri de la perifèria d’Estrasburg, Abd Almalik ha revolucionat el món del rap i el hip-hop i ha obtingut els guardons musicals més prestigiosos de França

Poc després que s’estrenés la seva primera pel·lícula, Que Al·là beneeixi França , es van produir els atemptats de París. Alguns cinemes no la van voler projectar i es va obrir un gran debat a França.

La pel·lícula, al capdavall, parla sobre la identitat: què vol dir ser francès? I, per extensió, què vol dir ser europeu? El color de la pell, la religió, el sexe...?

Al començament de la pel·lícula, un home que va a recollir els seus nebots detinguts a la comissaria els adverteix: “No oblideu que no sou a casa vostra”.

És el conflicte generacional. Quan l’oncle va arribar, França era un país d’acollida. Els seus nebots, en canvi, són nascuts a França, i per això no l’entenen: és com dir-li a algú que la seva mare l’estima. Els immigrants de primera generació eren considerats convidats, però els seus fills han nascut aquí i els diuen que no són a casa seva.

Volia trencar tòpics?

Volia introduir la complexitat. Tenim una visió binària de les coses, en blanc i negre. Però cal posar al centre l’ésser humà. Quan parlem dels immigrants: veiem éssers humans com nosaltres o veiem l’altre? Quan veiem una dona, o un negre, veiem l’altre o ens hi reconeixem?

La seva adolescència n’és un exemple: un noi raper, petit delinqüent, que llegeix Albert Camus i obté notes brillants en filosofia.

Els éssers humans som complexos. La història d’una persona no hi cap mai, en un clixé. Els estereotips sorgeixen quan es deshumanitza la gent. I no soc un cas extraordinari: hi ha moltíssima gent com jo. Però no se’n parla. Sempre es parla dels trens que arriben tard, i no dels que arriben a l’hora, que són la majoria. Tothom pot constatar l’obscuritat. Però encendre una espelma és molt més complicat. També hem de parlar de la llum al final del túnel.

El llibre en què es basa la pel·lícula és del 2005. Què ha canviat?

Tot s’ha agreujat. El discurs sobre la immigració, sobre el terrorisme... Hi ha un replegament identitari. Marine Le Pen, Salvini... Les coses es radicalitzen. I per això el que explica el llibre és encara més important avui que quan el vaig escriure. I si no hi fem res serà pitjor. Cal que Europa estigui a l’altura d’ella mateixa. ¿On ha quedat aquell esperit per la pau, la visió humana, humanitària i universal? On som avui? Tot està per fer. Però hem de confiar en els joves: tenim les xarxes socials, una altra visió del món. I és important que ens fem escoltar. La solució serà europea. Les nacions no poden donar una solució global. Les meves arrels són africanes (els meus pares van venir del Congo), però els meus fruits són francesos. Soc francès en primer lloc, amb arrels africanes. Passa el mateix amb la qüestió catalana: la resposta és a Europa, perquè el problema és europeu.

L’islam es veu com un fantasma?

El problema és que no veiem l’islam com una religió europea. Les coses no funcionaran mentre continuem considerant l’islam una realitat aliena, com l’altre, com l’estranger. Això és el que deixa l’espai a l’amalgama. És com si consideréssim el cristianisme una religió pedòfila, perquè hi ha hagut capellans pederastes. Hi ha hagut individus terroristes, assassins, gent horrible, que ha fet servir l’islam, però l’islam no és això. Amb els estereotips només hi ha patiment per a tothom.

Vostè es va convertir al sufisme. Per què?

Per l’espiritualitat. Els éssers humans han de ser lliures d’escollir en què creuen. I el que hem de fer és estimar a tothom. Respectar qui és com nosaltres és fàcil: el que cal és respectar qui és diferent, qui té una altra visió del món. Europa ha de connectar amb la seva espiritualitat, i no em refereixo a una espiritualitat religiosa. La que ens sobrepassa, ens transcendeix, per sobre de les diferències, és la que ens fa humans.

Com viuen els joves dels barris pobres les seves obres?

Tinc l’honor de ser considerat una mena de model, de referència. Tenim una crisi de referents: a mi em va salvar Camus. El futur d’Europa es juga als guetos, a les perifèries abandonades de les ciutats.

Al seu àlbum Gibraltar ens dona una visió ben particular del que passa a l’Estret.

Són gent com tu i com jo que només volen una vida millor. ¿I se’ls pot condemnar per això? En el fons és una història de pobres i de rics. Perquè nosaltres, amb el nostre passaport, podem anar allà on vulguem del món. ¿I ells per què no ho poden fer? El problema no és que siguin negres, és que són pobres. I Europa, més enllà de les paraules, en els fets, no està superant la prova.

Solucions?

El nou projecte europeu s’ha de basar en l’educació i en la cultura. Em sento europeu... soc europeu! Però si demanem a algú que faci un retrat robot d’un europeu segur que no em dibuixarà. Hem de conèixer la cultura i la història d’Europa, que finalment és una història de pobles d’arreu que es troben i es barregen. No és una Europa blanca, masculina i cristiana. Aquesta història és mentida. Per superar els fantasmes necessitem cultura, educació i espiritualitat, una espiritualitat no necessàriament religiosa, sinó un marc de valors.

Més continguts de