ENTREVISTA

Ángel Hernández: “L’anomalia no és gravar un suïcidi assistit, l’anomalia és el Codi Penal”

La María José Carrasco i l’Ángel Hernández van fer detonar el debat entorn a l’eutanàsia i el suïcidi assistit quan ell va administrar-li un fàrmac que feia anys que ella havia adquirit a internet.

Ella es volia suïcidar i ell va ajudar-la a aconseguir-ho, malgrat que a ulls del legislador el seu acte d’amor va ser un crim. La María José Carrasco i l’Ángel Hernández van fer detonar el debat entorn a l’eutanàsia i el suïcidi assistit en plena cursa electoral al mes d’abril. Hernández va administrar-li un fàrmac que feia anys que ella havia adquirit a internet. Lliurement, però fent servir les mans del seu marit, la María José va acabar amb el seu patiment després de passar tres dècades lluitant contra l’esclerosi múltiple. Tal com ella desitjava: ràpid, a casa i sense dolor. Ara, però, Hernández està sent investigat per la justícia.

L’Audiència de Madrid va inhibir-se i el seu cas ara l’investiga un jutjat de violència de gènere com si es tractés d’un crim masclista.

Aquesta decisió no té cap sentit. He posat sobre la taula una infinitat de proves que demostren que no és violència de gènere. Esclar que m’enfada, però no em preocupen les acusacions: quan vaig assumir aquest paper, tant la María José com jo sabíem els riscos que comportava. Ella havia sigut secretària judicial i era plenament conscient del que podia passar amb mi quan ella morís. El tribunal ha fet una interpretació ideològica dels fets i ha creat una aberració legal aprofitant els seus coneixements jurídics.

Hi juguen interessos polítics?

Sí, hem de vigilar. Sobretot perquè no vull que em facin servir per desprestigiar els jutjats de violència de gènere, o que alguns polítics tergiversin el relat i diguin: “Veieu, aquest home no havia comès cap crim masclista i tot i així l’han jutjat”. No es pot banalitzar la violència masclista així. Facin el que facin, em condemnin o no, la violència no la trobaran enlloc: vaig complir la voluntat de la María José. Em pregunto què hauria passat amb mi si no hagués gravat les proves que vaig entregar al jutge.

Però, a ulls del legislador, el que va fer amb la seva dona és un crim.

Decidir lliurement si es vol seguir vivint és un dret. I amb ell no s’obliga ningú a practicar l’eutanàsia ni a canviar d’opinió. La María José i jo vam consensuar i ens vam coordinar per complir la seva voluntat. No vam fer mal a ningú. L’anomalia no és gravar un suïcidi assistit en vídeo, l’anomalia és el Codi Penal. Si existís la llei de l’eutanàsia a la meva dona se li hauria aplicat per la situació en què estava i jo no hauria de passar per aquest calvari. Però hi ha una minoria que vol evitar costi el que costi que es garanteixi el dret a morir dignament i imposar el seu concepte de moralitat.

Com va néixer la idea de gravar el suïcidi i fer-ho públic?

Va ser força improvisat. Al principi vam pensar que ella fes una declaració en què admetia que desitjava morir. Després vam adonar-nos que calia més informació, que calia ensenyar el seu dolor. Havíem de gravar quan patia un brot perquè desmuntàvem el que deia la dreta política i els negacionistes d’aquest problema: sí que existeix i causa molt de patiment. Falta una llei de l’eutànasia.

Com recorda aquell dia?

Em vaig acomiadar d’ella un mes abans que morís. Ella volia morir ràpid, però no podia fer-ho sola i sabia que jo estava compromès a ajudar-la. L’únic que la preocupava era que jo donés la cara, fins al punt que el dia que vam gravar el vídeo a les 9.30 hores del matí feien obres al carrer. Jo ja tenia preparada la càmera i ella, tranquil·la, em va dir que m’esperés perquè a les 10.05 hores els obrers descansaven per esmorzar. La María José volia que el so del vídeo fos el més nítid possible, sense interferències que em poguessin perjudicar legalment. Era terrible veure com la malaltia l’havia afectat. Què havia de fer? ¿Deixar-la malviure per por al que em pogués passar a mi? De cap de les maneres.

Qui era la María José Carrasco?

Una dona valenta que va lluitar tota la seva vida, sobretot els últims 30 anys. Tenia molts amics que es dedicaven al món del cinema i el teatre. Era molt bona artista, molt interessant i guapa. Ella em deia “el rebel” perquè era molt més equilibrada que jo, tenia una resistència i una força increïble i era molt intel·ligent. Vaig aprendre molt d’ella.

Vau estar prop de 40 anys junts.

Ens vam conèixer el 1982. No va ser un enamorament sobtat. Jo era més gran, ella tenia 24 anys i jo 32, però en una trobada d’amics en comú ens van presentar. I vam estar junts tota la vida. Als 30 anys li van diagnosticar esclerosi múltiple. Era molt jove. El 1996 la van incapacitar laboralment i es va intentar suïcidar. L’endemà vaig dir-li que tenia tot el dret a decidir morir i que no havia de demanar permís a ningú, però que encara tenia qualitat de vida. Que era molt d’hora. Però li vaig prometre que, quan no pogués més, tant si hi havia llei de l’eutanàsia com si no, jo compliria la seva voluntat. Vaig prejubilar-me per tenir cura d’ella i va seguir endavant 20 anys més. Fa quatre anys, quan encara tenia mobilitat, ella mateixa va demanar el pentobarbital sòdic al mercat negre. El fàrmac ha estat a l’armari tots aquests anys.

Diu que ara és el moment idoni per a la despenalització de l’eutanàsia.

Crec que sí, perquè hi ha un gran consens social. Això no vol dir que sigui necessari gravar-se i fer públic el suïcidi com vam fer la María José i jo. Seria contraproduent. Amb la repercussió que hi ha hagut amb el nostre cas ja està, ja n’hi ha prou. Volíem ser l’exemple del perquè és tan necessari aprovar aquesta llei: per acabar ja amb la criminalització mostrant el patiment innecessari de molts malalts. Ara toca seguir treballant per despenalitzar la pràctica i la pedagogia és essencial: no sabem si mai necessitarem una mà que ens ajudi a acabar amb un dolor així d’insuportable. La María José va tenir la meva, però potser hi ha gent que no en té cap.

Una àmplia majoria dona suport a la mort digna, més del 80% de la societat espanyola. Però no ha canviat res en les últimes dècades.

La Ramona Maneiro em diu que si tornés al passat ajudaria el seu company Ramón Sampedro a suïcidar-se, però que ara ho faria públicament. Jo crec que ho va fer molt bé fa 20 anys, de manera discreta. Abans no es donaven les circumstàncies per avançar en la despenalització, ara crec que amb una bona estratègia política es pot aconseguir. La María José i jo teníem dos camins: fer com Sampedro o fer-ho públicament. Què va frustrar la primera opció? Que no es tramités la llei al Congrés perquè el PP i Cs la bloquejaven. Quan es van dissoldre anticipadament les cambres per a les eleccions del 28 d’abril vam veure que no hi havia cap possibilitat d’aprovar la llei i vam decidir que ho gravaríem i que jo donaria la cara.

Però, fins al moment, s’ha intentat regular la llei desenes de vegades i totes han fracassat...

La dreta contrària a l’eutanàsia sap perfectament que aquesta pràctica se seguirà fent, encara que sigui en la pura clandestinitat. Els negacionistes són menys del 20% de la població, però estan als estaments més importants i fan fins a l’impossible per bloquejar la tramitació de la llei. Tenen més força que el 80% de la societat. El Parlament ha remès al Congrés una iniciativa legislativa per despenalitzar l’eutanàsia: Catalunya lidera sempre la lluita pels drets civils i admiro molt aquesta perseverança.

Més continguts de