ENTREVISTA

Bronnie Ware: "Quan s'acosta la mort, ens penedim de no haver tingut coratge per assolir la felicitat"

Entrevista a la infermera que s'ha fet famosa a tot el món per haver recollit primer un blog i després un llibre sobre els penediments més freqüents dels moribunds

Bronnie Ware és una infermera australiana -ara ja no exerceix- que tenia cura de malalts terminals que estaven en procés de cures pal·liatives en les seves últimes setmanes de vida. En el seu blog personal, va escriure un article sobre els cinc penediments més freqüents que tenien els pacients poc abans de morir. L'article en qüestió es va tornar viral i va donar la volta al món. Les reflexions van cridar l'atenció d'una editorial, que li va proposar escriure un llibre - The top five regrets of the dying [Els cinc penediments més freqüents dels moribunds]- que aprofundís en la seva experiència, i que ha resultat tot un èxit. Ara Bronnie Ware es dedica a la seva gran passió, la música, i a fer conferències explicant com el fet de treballar amb malalts terminals va canviar-li la vida.

Tractar amb pacients terminals que saben que els queden poques setmanes de vida no deu ser gens fàcil.

És una feina en la qual el bon humor i la compassió són imprescindibles i en què el sentiment de pena i la serietat sobren. Ens sorprendria enormement l'enteresa de la majoria de pacients a l'hora d'acceptar el seu destí. Per a aquestes persones, la situació que viuen és un temps de reflexió, de fer balanç de la vida. I és aleshores quan s'adonen del que els hauria agradat fer de debò.

Per què no van fer el que els hauria agradat fer de debò?

Doncs perquè, sovint, la gent genera unes expectatives sobre nosaltres que no tenen per què adequar-se al que realment ens agrada. Moltes vegades ho fem per interès, per quedar bé o per comoditat. Precisament, del que més ens penedim és de no haver tingut coratge per ser un mateix.

Personalment, com l'ha afectat el fet de treballar amb malalts terminals?

Ha canviat completament la meva manera d'actuar. M'he adonat que estem en aquest món durant un període limitat de temps, per la qual cosa intento defugir tot el que suposi una pèrdua de temps, de tot el que no tingui algun sentit per a la meva vida. M'ha ajudat a ser feliç i a tenir coratge per fer el que realment m'agrada.

Per ser tu mateix, ¿cal que et dediquis a fer el que t'agrada?

Evidentment, és un aspecte clau. Hem d'estar orgullosos de la nostra aportació al món, per insignificant que sigui. Però una excessiva obsessió per la feina també és contraproduent per a la persona i, a la llarga, acaba sent motiu de penediment.

Pel que fa a les relacions personals, quin és el penediment més comú dels pacients?

Es penedeixen de no haver expressat els seus sentiments, de no haver dit a les persones del seu entorn paraules com "T'estimo", "T'aprecio" i "Et trobo a faltar". Molts dels pacients que he tractat també em van remarcar que es penedien de no haver mantingut el contacte amb antics amics o parents llunyans. Afortunadament, la generació actual ja no tindrà aquest handicap gràcies a les xarxes socials i al fet que mantenir el contacte amb algú que està a milers de quilòmetres de distància ja no és un problema.

I, per ser feliç, què es necessita?

Sobretot creure en les possibilitats d'un mateix, fer el que t'agrada, estar a prop dels que t'estimen i no tenir por d'estimar. Cadascú té la seva pròpia fórmula per arribar a la felicitat, però la clau és que aquesta fórmula sigui la teva i no la que algú altre et diu que ha de ser.

En la novel·la i la pel·lícula Into the wild , el protagonista, Christopher McCandless (Alexander Supertramp), troba la felicitat allunyant-se de la societat que l'envolta i vivint només del que la natura li disposa.

Exacte. Potser l'exemple és una mica dràstic, però el rerefons és l'encertat. Cadascú ha d'esbrinar quin és el seu camí cap a la felicitat i seguir-lo costi el que costi!

Traslladem aquesta qüestió als col·lectius. Si un poble, Catalunya, posem per cas, decideix democràticament que per ser feliç i realitzar-se ha de començar un procés d'autodeterminació, què ha de fer?

Sens dubte, ha de triar el camí que el porti cap a la felicitat. Com ja t'he dit abans, del que més ens penedim és de la falta de coratge per assolir la felicitat.

Més continguts de