BARCELONA

Desenterrar la memòria

Una placa recordarà els milers de barraquistes que van viure al turó de la Rovira

“Ha vingut l’alcalde a treure les barraques”. Aquell 7 de novembre del 1990, el barri estava ple de periodistes, però la notícia la donaven els veïns. Pasqual Maragall, armat amb un mall, colpejava amb molt poca traça les runes que quedaven de les barraques del carrer Francesc Alegre, a dalt de tot del Guinardó.

Els fotògrafs immortalitzaven un dia històric. Aquelles eren les últimes barraques de Barcelona, una ciutat que es rentava la cara a corre-cuita per estar ben neta i presentable durant els Jocs Olímpics. “Vinga, alcalde, ànims!”, cridaven els veïns mentre Maragall picava i picava sense aconseguir trencar una sola totxana. Era com si una part de la història de Barcelona es resistís al canvi, conscient que, després d’aquell cop de mall, cauria en l’oblit. Finalment, els maons van cedir i la història va quedar enterrada.

Durant els següents dies, els veïns comprovàvem atònits [el cronista tenia llavors 13 anys] com els camions s’emportaven la runa i tornaven després per asfaltar els carrers. Aquella zona oblidada i marginada es va conciliar per primer cop amb la ciutat. Amb tant de moviment, des de la plaça Sant Jaume fins i tot van descobrir que el carrer Francesc Alegre tenia forma d’Y, és a dir, que eren dos carrers. I així va ser com va néixer un nou carrer: el carrer Budapest. Al cap de pocs mesos, ningú no hauria dit que entre aquelles dues vies hi va haver més de 700 barraques on van viure gairebé 3.000 persones. Tampoc sembla creïble, avui dia, que a la dècada dels cinquanta Barcelona tingués unes 20.000 barraques on vivien entre 70.000 i 100.000 persones. És a dir, que un 7% dels barcelonins vivien en barraques.

Recuperar la memòria

Arran d’un documental del 30 minuts que van fer els periodistes Sara Grimal i Alonso Carnicer es va constituir una comissió ciutadana que pretén recuperar tots aquests records. A l’entitat hi ha intel·lectuals i algunes de les persones que van viure a les barraques. Tots junts fan pressió perquè l’Ajuntament de Barcelona desenterri la memòria recuperant noms com el de Somorrostro o instal·lant plaques de record a les zones on van viure barraquistes. Entre els tres últims alcaldes ja n’han instal·lat una desena, i avui és el torn del turó de la Rovira, una de les zones, juntament amb el carrer Francesc Alegre, on van viure barraquistes al Guinardó. A l’acte hi haurà membres de la comissió ciutadana i també el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello.

El mirador, famós per haver acollit un poblat iber i unes bateries antiaèries durant la Guerra Civil, intentarà ser recordat també com el turó on van viure durant més de 60 anys centenars de famílies arribades principalment de Múrcia.

“Les mateixes famílies han contribuït a oblidar el seu passat. Algunes persones ni tan sols han explicat als seus fills o als seus nets que van viure en barraques”, explica el periodista Alonso Carnicer. Custodia Moreno hi va viure durant anys i va ajudar a organitzar els veïns. “El moviment associatiu va col·laborar molt a millorar els barris però també era una lluita contra el règim -recorda-. Moltes de les persones havien fugit de casa seva perquè eren rojos i patien la repressió”, explica.

Protesta per tenir contenidors

La primera mobilització que van fer els barraquistes va ser l’any 1972: “Vam tallar la carretera del Carmel per demanar contenidors”. Ni això tenia el barri. El que sí que tenia eren gallines, perdius, ases i fins i tot cabres. El 1977, 123 famílies van ser traslladades al barri de Canyelles, i el 1984, 161 famílies més van anar a viure a la carretera del Carmel, als coneguts com a pisos verds. Només van quedar un centenar de famílies, que van marxar poc abans que vingués l’alcalde Maragall. Van anar a viure a Can Carreras, a Nou Barris.

Moreno adverteix que el record és important per intentar que no es repeteixi la història: “M’enfado molt amb els veïns que van patir el rebuig social i que ara tracten els nous immigrants de manera despectiva. Sembla que la humanitat no aprengui res”.

La convivència entre els veïns que vivíem als blocs de protecció oficial que va construir l’alcalde Porcioles i els barraquistes no va generar gaires problemes. Teníem codis diferents, però tots els nens jugàvem barrejats.

Fins que va arribar l’heroïna

A mitjans dels anys 80, però, tot va canviar. Quedaven pocs barraquistes quan l’heroïna va arribar. Alguns van començar a vendre’n, i molts, a consumir-ne. Gent d’altres barris pujaven cada dia per comprar-ne i punxar-se. El record de totes aquestes persones també sembla haver desaparegut de la ciutat. Si rememorar les barraques ajuda a entendre millor els problemes dels nous immigrants, recordar els estralls de l’heroïna també pot contribuir a lluitar contra la droga. També és història d’aquesta ciutat.

Més continguts de