Palma/ BarcelonaSens dubte, el 2018 ha sigut un any d’eclosió del moviment feminista i en què moltes dones han tingut un paper protagonista, individualment i col·lectivament, tal com va passar a les eleccions legislatives nord-americanes. L’ARA ha triat 18 dones, des de la primera ministra britànica Theresa May, a la corda fluixa a causa del Brexit, fins a la migrant Carmen Juares, passant per una mestra del sistema educatiu català, per repassar els fets més destacats de l’any
Per Jaume Ribes
La presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, ha estat capaç d’encarar el darrer any natural de legislatura amb estabilitat i sense gaires sorpreses més enllà de la inesperada moció de censura al govern espanyol i del desastre socialista a Andalusia –que es va limitar a valorar de passada dient que els territoris no es podien comparar. La cap de l’Executiu ha vist com durant el 2018 s’anava aclarint el panorama polític de l’Arxipèlag en un clima de relativa calma i pocs sobresalts. En aquest context, ha reforçat el seu lideratge mentre es preparava per a la campanya de les eleccions del maig.
El Govern arribà al 2018 amb els efectes de l’onada expansiva de crisis com la que protagonitzà Podem, el 2016 i 2017, per la presidència del Parlament; i la que esclatà al si de MÉS, l’any passat, amb l’escàndol dels contractes de Jaume Garau, la caiguda de l’exconsellera de Cultura Ruth Mateu i la dimissió de l’exvicepresident Biel Barceló. Aquest any de calma ha permès una estabilitat gairebé desconeguda, fins ara, al Pacte. Ni tan sols hi ha hagut tensions greus amb la negociació dels darrers pressupostos de la legislatura, aprovats definitivament aquesta setmana.
Tot i la seva fortalesa dins del partit i l’estabilitat en el Pacte, Armengol no ha estat capaç de fer front a alguns dels reptes que ella mateixa s’havia imposat. La presidenta havia promès un Règim Especial en vigor l’1 de gener del 2019, fet que ja està descartat. Tampoc no va arribar l’anunciat acord del Règim Especial de les Illes Balears amb l’Estat per a aquest novembre, una promesa, doncs, que també ha incomplert. A més, l’èxit de la moció de censura de Pedro Sánchez ha obligat la presidenta a repensar algunes de les seves estratègies i argumentaris més habituals. Ara, els socialistes necessiten mostrar el govern espanyol com un executiu favorable als interessos de les Balears. De moment, els compromisos del ministre Ábalos en matèria d’inversions no han convençut ni els actuals socis –Podem i, sobretot, MÉS– ni la formació de socis potencials que la podrien –o no– ajudar a repetir una segona legislatura al Consolat, els membres d’El Pi.
Mentre Armengol apuntalava el seu lideratge, també ho feia el seu principal oponent a les eleccions del maig: Biel Company. El líder del PP, escollit el 2017 després de derrotar l’expresident José Ramón Bauzá en un procés de primàries, ha assumit finalment enguany el paper de portaveu del seu grup i, per tant, ha passat de ser de manera definitiva la cara més visible de l’oposició parlamentària.
Així com durant la legislatura s’ha anat deteriorant i afeblint la imatge dels partits que feren possible la presidència d’Armengol –MÉS i Podem–, la presidenta s’ha reforçat amb un equip tècnic i polític de la seva absoluta confiança. El personal que durant aquests tres anys i mig ha cuidat la seva imatge com a presidenta, segons s’ha decidit a finals d’any, és el mateix que dirigirà la campanya del PSIB per al maig del 2019. El coordinador de la conferència política de la campanya socialista serà un conseller del Govern de màxima confiança: el responsable de Treball, Iago Negueruela. A l’oficina personal de la candidata hi haurà l’actual cap de gabinet de la Presidència, Quim Torres, com a director de l’estratègia, i el director general de comunicació del Govern, Álvaro Gil, serà el cap de la mateixa àrea en campanya. Així mateix, el portaveu del PSIB al Parlament, Andreu Alcover, assumirà el mateix rol a l’oficina d’Armengol durant la campanya. Aquest equip de confiança de la presidenta demostra la seva absoluta capacitat de decisió sobre el seu partit i també indica un cert descontentament amb els ‘llanterners’ socialistes, que seran substituïts pels homes del Consolat.
Francina Armengol (Inca, 1971) va arribar a la presidència gràcies al Pacte amb uns socis que es trobaven en millor moment de forma que els socialistes. En aquest final de legislatura, arriba amb bona forma a la precampanya per al maig de l’any que ve, conscient del desgast de Podem i MÉS i de les dificultats de la dreta per sumar majoria absoluta. Durant tres anys i mig, Armengol ha estat capaç d’evitar els temes candents, de fugir de les crisis i d’exhibir un tarannà dialogant i presidencial.
Per Maria Llull
Maria Bel Sanxo té una data de naixement actualitzada: el 9 d’octubre de 2018. La torrentada que afectà aquell dia el Llevant de Mallorca arrossegà el seu cotxe i escapà de la mort amb força i determinació. Un missatge que just deia “SOS” a la treballadora de la botiga d’artesania de la seva família a Artà va servir perquè els seus la cercassin contra rellotge. Maria Bel va sobreviure a la tragèdia que tretze persones no varen poder superar i ara celebra cada dia que la seva hora no va arribar aquella jornada negra.
“Me’n sortiré, no em rendiré”, es va dir insistentment Maria Bel Sanxo el vespre del 9 d’octubre, quan la torrentada que assolà el Llevant mallorquí arrossegà el seu cotxe i ella va haver de sortir-ne nedant amb l’aigua al coll. “Una neboda em va escriure una carta en què diu que he plantat cara a la mort, i pens que té raó: l’univers m’ha donat una altra oportunitat”. Tretze persones no ho varen poder explicar. Les pluges torrencials varen causar 91 milions d’euros de desperfectes i varen arrossegar 359 vehicles i 4.820 tones de llots i deixalles. 300 habitatges varen quedar afectats. La tragèdia ha posat en dubte la gestió de crisi del Govern, els recursos dels serveis d’emergències, i ha obligat a plantejar si s’hauria pogut evitar. Sanxo, propietària d’una botiga d’artesania a Artà, va estar tres hores i mitja esperant ajuda, lluitant contra la força de l’aigua, fins que el seu germà aparegué amb la Guàrdia Civil per rescatar-la. Durant aquest temps, només tenia els llamps, que li donaven instants de llum de tant en tant. “En un moment en què nedava, un tronc em va pegar per darrere i em vaig enfonsar”, explica. Però aquesta lluitadora no es va rendir i aconseguí pujar a la superfície. “Llavors vaig quedar empresonada al canyar, enterrada. Només tenia el cap i els braços a fora”. La disciplina mental i la confiança que la cercarien foren les seves armes.
Malgrat l’esperit positiu de l’artanenca, que agraeix l’ajuda d’amics i familiars, té alguns dies complicats. “Encara no he agafat el cotxe de vespre quan plou, però tothom està igual. Intentam quedar a casa”, diu Maria Bel, que passa sovint per davant on va caure el seu cotxe per tornar a casa. Dels altres, Sanxo es queda amb “la reacció de la societat mallorquina”. Quant als polítics, la cosa canvia. “Varen venir a fer-se la foto i diuen que tot va funcionar bé. Però els afectats sabem que no va ser així. A Artà, encara no sabem quina ajuda ens arribarà. Si és que ens en donen”.
Maria Bel Sanxo una data de naixement actualitzada: el 9 d’octubre de 2018. La torrentada que afectà aquell dia el Llevant de Mallorca arrossegà el seu cotxe i escapà de la mort amb força i determinació. Un missatge que just deia “SOS” a la treballadora de la botiga d’artesania de la seva família a Artà va servir perquè els seus la cercassin contra rellotge. Maria Bel va sobreviure a la tragèdia que tretze persones no varen poder superar i ara celebra cada dia que la seva hora no va arribar aquella jornada negra.
La construcció de l’autopista Llucmajor-Campos ha revoltat els grups ecologistes, que es manifesten avui mateix, amb la qual cosa obren una ferida als grups de l’esquerra. El projecte s’ha tirat endavant, les obres estan en marxa i “van al ritme que toca”, segons ha dit aquesta setmana la responsable de Territori del Consell, Mercedes Garrido.
El projecte que ha impulsat el Pacte amb el consens oficial de tots els grups ha generat una divisió important dins Podem i MÉS, que han fet esforços per mostrar les seves diferències amb el projecte i excusar-se dient que forma part dels acords de govern per no aturar-lo.
Qui no ha patit aquest desgast intern o, almenys, ha evitat que transcendeixi a l’opinió pública és el PSIB. De manera paradoxal, la responsable política de l’obra, Garrido, que a més és secretària general de la Federació Socialista de Mallorca, no ha hagut de patir companys de partit desmarcant-se d’un projecte que defensa sense traves.
Tot i això, aquestes darreres setmanes, veus de dins el partit tornen a insinuar que Garrido no té assegurat poder liderar la candidatura de la seva formació a la institució insular. Apesar de ser una persona de confiança de Francina Armengol, sona amb força el nom d’una altra candidata. Es tracta de la consellera d’Hisenda, la poblera Catalina Cladera, que ha aconseguit apartar-se a poc a poc del focus mediàtic i polític en què la situà la crisi de les inundacions al Llevant i del desastre de les oposicions al cos auxiliar del Govern.
Mercedes Garrido (Felanitx, 1974) va entrar a la primera línia política el 2007, quan fou elegida per ocupar la secretaria general de la Conselleria de Presidència sota les ordres de d’Armengol. Després d’estar al Parlament entre el 2007 i el 2011, tornà al Consell el 2015 en la candidatura liderada per Francesc Miralles. El juliol del 2017 fou l’única candidata a convertir-se en secretària general insular de Mallorca, però això no li assegura liderar la candidatura al Consell.
Per Cristina Ros
Posats a tancar el 2018 i amb la consciència feminista guanyant terreny en tots els àmbits (tot i el camí per recórrer), ja no caurem en l’error de dir que la cultura atorga més visibilitat a les dones. Si els noms de dona apareixen una vegada i una altra als titulars és perquè elles fan la cultura, també. Així ha estat sempre i així hem de llegir l’any: les dones han fet més visible la nostra cultura. Des d’aquí i amb nom de dona com a subjecte, s’ha fet més gran la creació literària: el Premio Nacional de Poesía a Antònia Vicens, la Medalla d’Or de les Illes Balears a Carme Riera –enguany ha publicat Venjaré la teva mort–, el pregó crític contra els atacs a la llibertat d’expressió de Laia Martínez a la Fira del Llibre, la tasca de l’editora Maria Muntaner... Amb nom de dona, la música: la gira internacional de Maria del Mar Bonet i els dos grans premis que ha rebut a Cuba, la nominació als Grammy de Concha Buika... Amb protagonisme de les dones, s’ha celebrat el Còmic Nostrum. El Goya a la guionista Laura Gost (amb Jaume Carrió) per Woody&Woody en el cinema. Són només algunes mostres del treball de dones que han fet i fan més gran i millor la cultura.
A 20 anys, “havia decidit que escriure fos un acte de llibertat”. Antònia Vicens (Santanyí, 1941) és Premio Nacional de Poesía 2018 per Tots els cavalls. El 1967 ja va guanyar el Sant Jordi. Té el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat i el Ramon Llull, entre molts altres reconeixements.
Per Carles Tudurí
Maria Frontera va arribar a la presidència de la Federació Empresarial de Mallorca el mes de gener amb l’objectiu d’aportar nous aires a aquesta entitat. Considera que les decisions s’han de prendre amb la major informació possible i per això ha posat en marxa instruments d’intel·ligència econòmica que aportin als hotelers aquesta informació. El seu primer any de mandat no ha estat fàcil. L’augment de la turismofòbia, els problemes de saturació, la polèmica del lloguer turístic, l’increment de l’impost turístic i les relacions no sempre fàcils amb la Conselleria de Turisme han col·locat la federació en el centre de l’actualitat. Els hotelers han lliurat enguany diverses batalles, han perdut la de l’ecotaxa, però han aconseguit frenar la regulació del tot inclòs i que es limiti el lloguer turístic. Frontera considera que “l’administració no ha de posar traves”. Per la presidenta dels hotelers, allò que ha de fer l’administració és posar en valor la transversalitat del sector i donar el reconeixement que es mereix el motor econòmic de les Illes Balears”.
Maria Frontera Hjorngaard va néixer el 1969 a Palma. Cursà estudis a la Southern New Hampshire University i és la tercera generació d’una família dedicada a l’hoteleria al Port de Sóller. Ha presidit durant tres anys l’associació d’hotelers de Sóller.
Per Ot Serra
Abans que Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i el govern de Carles Puigdemont entressin a la presó arran de la querella per rebel·lió de la Fiscalia General de l’Estat, Carme Forcadell feia mesos que personificava el blanc de la repressió judicial de l’Estat contra l’independentisme, amb múltiples advertències del Tribunal Constitucional (TC) per la seva acció com a presidenta del Parlament. Va ser l’inici de la judicialització del Procés, culminada amb l’empresonament i l’exili pels fets del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia, el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017. Enmig de les onades de solidaritat per la repressió a l’independentisme, ha clamat al cel de manera especial l’empresonament de Forcadell, a qui la Fiscalia situa com una de les líders de la rebel·lió i per a qui demana 17 anys de presó. Fa només uns dies que mig miler de diputats de 25 països diferents van fer públic un manifest en què reclamaven l’alliberament de l’expresidenta de l’ANC, de qui subratllen que es va limitar a no impedir les tramitacions de les propostes que exposaven els diputats de la cambra catalana. El 2018, però, el protagonisme de Forcadell ha minvat pel fet de no repetir com a presidenta del Parlament i abandonar l’acta de diputada d’ERC al mes de març, el dia abans que ingressés a presó amb motiu del seu processament al Tribunal Suprem. La desaparició de la primera línia ha provocat que el focus s’hagi situat sobre els presos de Lledoners i els exiliats que sí que es mantenen involucrats en el dia a dia de la política i, de retruc, una certa invisibilització de la situació de Forcadell i l’exconsellera de Treball, Dolors Bassa, empresonada a Puig de les Basses (Figueres). Aquell 23 de març també van entrar a presó Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull, l’endemà de la primera sessió del debat d’investidura -fallida- de l’exconseller de Presidència. Se sumaven a Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Sànchez i Cuixart, que des que van entrar a presó no n’han tornat a sortir. El Suprem va impedir que Turull se sotmetés a la segona sessió del debat d’investidura i l’exconseller s’afegia a la llista de candidats a la presidència de la Generalitat vetats per la justícia espanyola: el TC va dictaminar el 29 de gener que Puigdemont havia de ser físicament al Parlament per ser investit i que, a més, necessitava l’autorització de Pablo Llarena. El 9 de març era Jordi Sànchez qui veia negada la seva candidatura a la investidura, perquè no va rebre el vistiplau del jutge instructor de l’alt tribunal per sortir en llibertat i assistir al Parlament. No va canviar res tampoc després que el Comitè de Drets Humans de l’ONU demanés a l’Estat que es garantissin els drets polítics de Sànchez. Les peticions de llibertat dels presos polítics es compten per desenes en aquesta causa, totes fracassades. Especialment cruenta va ser la denegació a Forn del 22 de març, que desoïa la petició de la Fiscalia -li imposava una fiança de 100.000 euros per sortir d’Estremera- en benefici de la demanda del partit d’extrema dreta Vox, que exerceix l’acusació popular. La causa dels presos -i de Trapero i la cúpula d’Interior a l’Audiència Nacional-, que seuran al banc dels acusats aviat, contrasta amb la dels exiliats, que van veure com Llarena renunciava a les seves extradicions després que la justícia alemanya estigués disposada només a extradir Puigdemont per malversació. Des de fa mesos, en la legislatura del quart candidat, Quim Torra, Lledoners i Waterloo s’han convertit en l’epicentre de la política, d’on ha nascut un partit -la Crida- i s’han consolidat dos lideratges: Oriol Junqueras i Jordi Sànchez.
Carme Forcadell (Xerta, 1955) va imprimir caràcter a la presidència de l’ANC -”President, posi les urnes”, va exigir a Artur Mas a les portes del 9-N-, abans de fer el salt a l’arena institucional. Al capdavant del Parlament , va ser diana de crítiques de l’oposició i va viure el “masclisme del sistema”, segons explica en una entrevista recent a Nació Digital des de Mas d’Enric. Confessa que el feminisme és el “motor del canvi del segle XXI” i una de les lluites a què es vol dedicar quan surti de la presó.
Per Quim Aranda
Aquest mes de març el 95% de l’acord de sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE) estava pràcticament segellat. Però aleshores es va començar a parlar d’un tema -la frontera d’Irlanda- que durant la campanya del referèndum del 2016 no va generar mai cap titular, amb excepció feta del dia que dos gats molt vells, John Major i Tony Blair, es van plantar junts al mig del pont de la Pau de Derry, a pocs quilòmetres de l’actual no-frontera entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda, i van advertir dels riscos que comportava per al procés engegat amb els Acords de Divendres Sant del 1998 sortir de la UE. Ningú no en va fer cas i ara se’n paga el preu. Sense la garantia exigida per Dublín perquè la frontera quedi oberta sota qualsevol circumstància, el pacte de retirada ja s’hauria aprovat i el Regne Unit i May s’haurien estalviat episodis esperpèntics.
La premier ha superat una qüestió de confiança interna del seu partit i ha resistit, a cara descoberta, tota mena d’atacs al Parlament sense fer gaires escarafalls. Però encara ha d’encarar el repte més difícil: fer que els Comuns s’empassin el que ha dut de Brussel·les. Si els propers dies de suposada concòrdia nadalenca la UE no li fa alguna concessió més, o els alquimistes de Downing Street no troben la fórmula de la pedra filosofal que converteixi una declaració política en un acord que sembli jurídicament vinculant per dir el contrari del que ja diu l’acord, en tres setmanes May xocarà amb la realitat que ha estat ignorant fins ara. I és que l’oposició, un sector rellevant del seu partit i els socis nord-irlandesos que li donen suport no donen suport al pacte. Potser el de May és l’únic possible ateses les línies vermelles que ella mateixa es va imposar -sortir del mercat únic i de la Unió Duanera tot i malmetre l’economia britànica- per acabar amb la lliure circulació de persones. Però el Brexit és un càncer que corromp tot el que toca, i que ha dividit el país en dos. I encara que el Regne Unit surti per fi de la UE el 29 de març del 2019, o no, el mal profund ja està fet. Parafrasejant el títol del clàssic film de Peter Weir, el 2018 ha estat “l’any que vam Brexit perillosament”. Però el 2019 encara pot ser molt pitjor.
Tot just amb 62 anys, durant quaranta ha militat als conservadors britànics. Diu ella que això imprimeix caràcter i empelta de sentit del deure públic. Líder ‘tory’ discutida des del primer dia (juliol, 2016), s’enfronta a la tasca titànica de quadrar el cercle del Brexit. Humiliada per tothom, des de Trump fins als seus diputats, resisteix com la Cambra dels Comuns: que cau a trossos però manté l’altivesa que desafia l’home i la història.
Per Mònica Bernabé
Tot va canviar el 15 de març. Aquell dia l’ Open Arms va salvar fins a 216 refugiats en aigües internacionals davant el litoral libi, i els seus voluntaris van ser amenaçats de mort pel capità d’una patrullera militar de Líbia mentre rescataven una pastera. La patrullera es volia quedar els nàufrags per obligar-los a tornar a la costa líbia. Però Anabel Montes i la resta de voluntaris de l’ONG badalonina s’hi van negar: no podien acceptar de cap manera que els refugiats tornessin a l’infern d’on fugien. Després el govern italià va acusar l’ Open Arms d’interferir en les feines de rescat de les autoritats líbies, malgrat que els voluntaris de l’ONG havien arribat abans que la patrullera al lloc on la pastera anava a la deriva.
L’incident va servir d’excusa perquè la justícia italiana obrís una investigació contra l’ONG acusant-la d’haver afavorit la immigració clandestina. Així va començar l’escanyament de les ONG de rescat al mar, que l’any 2017 ja havien topat amb tota mena d’obstacles de les administracions per poder treballar. Al juny, amb l’arribada de la xenòfoba Lliga al govern italià, se’ls va donar el cop gràcia. El nou ministre de l’Interior italià, el controvertit Matteo Salvini, no va deixar que cap vaixell de rescat més desembarqués refugiats a les costes italianes. La resta de països de la Unió Europea van reaccionar mirant cap a una altra banda: cap altre se’n volia fer càrrec. Així, els salvaments es van convertir en una odissea: les embarcacions de rescat podien estar-se setmanes al mar amb centenars de migrants a bord sense que cap país els donés port per desembarcar i posant-los cada cop més traves burocràtiques.
Fa dos anys hi havia fins a 12 vaixells humanitaris navegant davant la costa líbia. Actualment, després que el vaixell Aquarius hagi quedat immobilitzat perquè cap país li vol donar bandera i per un suposat problema en la gestió de residus, només hi queden tres embarcacions: l’ Open Arms, l’alemany Sea Watch i un nou vaixell italià, el Mare Ionio. El que no ha canviat durant tot aquest temps és el drama al Mediterrani central: almenys 1.306 persones hi han mort aquest any, segons l’Organització Internacional per a les Migracions. I les pasteres continuen salpant.
La socorrista Anabel Montes, de 30 anys, va ser la cap de la missió 43 de l’ Open Arms, un autèntic maldecap. Van rescatar 216 refugiats en aigües internacionals i es van negar a lliurar-los a les autoritats líbies. Això li va costar que la justícia italiana l’acusés d’“immigració clandestina”.
Per Sònia Sánchez
El vot de les dones va ser clau en les eleccions de mig mandat als EUA, el novembre passat. El 59% de les dones van votar pels demòcrates i un 40% pels republicans. Els homes van votar en un 51% republicà i un 47% demòcrata. “La bretxa de gènere és avui una divisió de primer ordre en la política nord-americana”, diu Sean Trende, analista de Real Clear Politics (RCP). Les dones encapçalen la contestació contra el president Donald Trump, que aquest 2018 ha continuat ampliant la polarització social als EUA, amb polèmiques com la del candidat al Suprem Brett Kavanaugh, acusat d’abusos sexuals, i ha aprofundit el seu aïllament en el terrney internacional. La sortida de l’acord nuclear amb l’Iran, al maig; la decisió precipitada de retirar-se de Síria, fa poc, i la guerra comercial han eixamplat l’enfrontament de Trump amb potències històricament aliades, mentre s’acostava a Rússia i fins i tot al líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, amb qui va acordar el desgel durant una cimera històrica el juny passat. Dins de casa, Trump manté una aprovació del 40%, “inusualment baixa per a un president quan l’economia va bé”, diu Trende. Només els homes blancs amb pocs estudis, les zones rurals i els evangelistes donen suport a Trump, uns canvis en la base electoral dels republicans “que són aquí per quedar-s’hi” quan plegui. El Partit Republicà ha perdut el suport de les àrees residencials de l’extraradi urbà ( suburbs ), que s’han fet demòcrates. Un vot moderat que farà de contrapès a l’ala més radical del partit blau, que també ha brotat amb força aquest 2018 i en què Alexandria Ocasio-Cortez encara té molt a aportar.
Nascuda al Bronx fa 29 anys i d’origen porto-riqueny, Alexandria Ocasio-Cortez és la gran sorpresa del 2018 en la política dels Estats Units. Amb un discurs declaradament “socialista” va guanyar un escó al Congrés pels demòcrates. Dona, jove, llatina i radicalment progressista, el 2018 ha trencat motllos i ja és un dels valors en alça del renovat Partit Demòcrata.
Per Núria Orriols
L’independentisme va assolir la majoria absoluta el 21-D en les eleccions convocades pel 155 i, contra tot pronòstic, Carles Puigdemont (JxCat) va mantenir el lideratge dins del sobiranisme. El resultat -definit com a “excepcional” pels dirigents implicats tenint en compte l’existència de presos i exiliats- va trigar mesos a traduir-se en un nou Govern. L’únic candidat que reunia la majoria absoluta era Puigdemont, cessat pel 155 i a l’exili, però la seva investidura a distància -no va tornar de Bèlgica per evitar la detenció en territori espanyol- va ser vetada pel Tribunal Constitucional. A partir d’aquí va començar una successió de candidats fallits per la intervenció del Tribunal Suprem. JxCat i ERC van proposar Jordi Sànchez, pres, que no va aconseguir el permís per acudir al Parlament tot i la jurisprudència existent. Tampoc va ser possible elegir Jordi Turull, que va ser empresonat entre la primera i la segona volta de la investidura. No va ser, doncs, fins al maig que la cambra va escollir Quim Torra amb els vots de JxCat i ERC i l’abstenció de la CUP, decidida a passar a l’oposició. Aquest any el Govern ha estat marcat per les discrepàncies entre JxCat i ERC sobre l’estratègia del Procés. La màxima expressió de la crisi va arribar amb la suspensió dels diputats processats per rebel·lió, que els partits han resolt de manera diferent: els diputats d’ERC van optar per ser substituïts i exercir el vot a través d’un altre parlamentari, mentre que els de JxCat s’hi van negar i van renunciar a poder votar. El Govern està abocat, doncs, a buscar aliances més enllà de la CUP, amb els comuns com a soci prioritari.
Elsa Artadi (Barcelona, 19 d’agost del 1976) va assumir les regnes de JxCat arran de l’exili de Puigdemont i l’empresonament de Jordi Sànchez. Després d’haver estat a les travesses de la presidència de la Generalitat, és la cara visible de l’executiu de Torra i ha esdevingut un puntal en el dia a dia del Govern.
Per Gerard Pruna
El 2018 també quedarà en el record per haver estat l’any en què la ultradreta ha fet el salt a les institucions espanyoles. Les eleccions del 2 de desembre a Andalusia van suposar l’entrada de Vox al Parlament andalús i van posar fi a l’excepció espanyola, que es mantenia com un dels pocs països europeus sense un partit netament d’extrema dreta amb representació. L’auge del partit que lidera Santiago Abascal -que va ser celebrat, entre d’altres, per Marine Le Pen- va contribuir també al tomb històric a Andalusia, on per primera vegada en 36 anys el PSOE pot quedar fora de la Junta. Tot i imposar-se a les eleccions amb 33 escons -14 menys que el 2015-, la suma de PP (26), Ciutadans (21) i Vox (12) pot desallotjar els socialistes del govern. Caldrà veure, però, quin és l’impacte de l’entrada de la ultradreta a les institucions i si un tripartit de dretes acaba assumint alguns dels postulats més durs de Vox, o si l’exemple andalús s’estén a altres institucions durant el 2019. Si es consuma el canvi a Andalusia, suposarà un cop gairebé definitiu per a la carrera política de Susana Díaz, que fa només dos anys aspirava a liderar el PSOE i que després de perdre les primàries contra Pedro Sánchez ara pot perdre la Junta.
Susana Díaz (Sevilla, 1974) semblava feta per liderar el PSOE, però després de perdre les primàries contra Pedro Sánchez la seva carrera política ha tocat fons amb els mals resultats a les eleccions andaluses, amb què el PSOE, a la pràctica, ha perdut la Junta.
Per Dani Sánchez Ugart
Just quan l’any arribava a l’equador, l’1 de juliol, la política espanyola va fer una volta de campana. Pedro Sánchez va aconseguir tornar a imposar-se per sorpresa a l’establishment. Ho va fer amb una moció de censura a Mariano Rajoy aprofitant la seva debilitat després de la sentència del cas Gürtel, que constatava el finançament il·legal del PP i que va posar contra les cordes els partits independentistes i el PNB, abocats a forçar la destitució del conservador. L’èxit de la moció va sacsejar el tauler polític espanyol de dalt a baix i va cobrar-se una víctima immediata i evident: Rajoy, que va anunciar immediatament la seva retirada de la política i l’obertura d’un procés de successió que, per primer cop al PP, inclouria la consulta a les bases en unes primàries que va guanyar la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. En la segona volta d’aquelles primàries eren els compromissaris del partit els que tenien l’última paraula, i van decidir rectificar els militants, optant per un gir a la dreta que duria el partit de nou a les tesis del predecessor de Rajoy, José María Aznar: van triar com a president Pablo Casado, que ha empès tot l’eix ideològic espanyol a la dreta i ha enterrat el rajoyisme.
Soraya Sáenz de Santamaría (Valladolid, 1971) va ser vicepresidenta sota les ordres de Mariano Rajoy des del 2011, amb el primer govern del conservador. Després de ser destituïda per la moció de censura del juliol, Pedro Sánchez l’ha fet consellera d’Estat.
Per Albert Martín
Quan encara no s’han apagat els rostolls de la Gran Depressió ni l’impacte que van tenir en la imatge de la banca els desnonaments i les preferents, la banca ha tornat a estar en el punt de mira aquest 2018.
El viacrucis es va iniciar un any abans amb la decisió de declarar nul·les les clàusules terra no suficientment informades i ha seguit amb un assumpte espinós: els impostos de constitució de la hipoteca. La polèmica va arrencar amb una sentència del Tribunal Suprem que dictaminava que eren els bancs els que l’havien de pagar, no els clients, com s’ha fet en les últimes dècades. Però el mateix Suprem va suspendre aquesta decisió, la qual cosa va causar un veritable terratrèmol judicial i va qüestionar, un cop més, la independència de la justícia i del poder respecte al sector bancari. La situació es va resoldre amb un decret llei del govern de Pedro Sánchez que fa recaure aquest impost en els bancs, i que obre la porta a les entitats perquè repercuteixin aquest cost en les seves hipoteques.
La banca, a més, també està pendent d’un nou conflicte legal per les hipoteques amb IRPH. Segons Goldman Sachs, això podria costar fins a 44.000 milions als bancs espanyols.
Ana Patricia Botín-Sanz de Sautuola O’Shea, nascuda a Santander el 1960, va ser nomenada presidenta del Banco Santander poques hores després de la mort del seu pare i predecessor, Emilio Botín. És sens dubte la dona més poderosa de l’Íbex-35.
Per Paula Solanas
Els aranzels s’han convertit aquest 2018 en la nova arma del president dels Estats Units, Donald Trump, per defensar la seva posició -compromesa- com a primera economia mundial. Al març el republicà va disparar el primer tret amb l’anunci de noves taxes per valor de 50.000 milions de dòlars als productes xinesos. El govern de Xi Jinping no va trigar ni un mes a contestar al nord-americà amb la mateixa mesura, i aquest enfrontament no ha parat de créixer durant l’any. Darrere d’aquesta guerra comercial hi ha els interessos d’alguns sectors estratègics de l’economia dels EUA, com la siderúrgia o l’agricultura, inquiets per la potència dels seus competidors xinesos. A la tardor, l’escalada de tensió es va començar a suavitzar fins al punt que els dos països van signar un acord durant la cimera del G-20 a Buenos Aires. Poc després, però, el conflicte es va reactivar amb la detenció al Canadà de Meng Wanzhou, l’hereva del fabricant de mòbils xinès Huawei, per suposadament haver burlat les sancions a l’Iran. Tot fa pensar que el duel de potències tot just ha començat.
Meng Wanzhou (Chengdu, 1972) és la directora financera de Huawei i l’hereva d’aquest imperi xinès de la tecnologia mòbil. La seva detenció al Canadà a principis de desembre per suposadament haver burlat les sancions a l’Iran ha sigut l’últim escenari de la guerra comercial.
Per Laia Vicens
Feminisme va ser la paraula del 2017, però el 2018 el clam ha sobrepassat els tradicionals cercles de lluita feminista per sortir al carrer en massa. En un 8 de març històric, en una vaga sense precedents, milers de dones van reivindicar la igualtat de drets i oportunitats i van denunciar la discriminació que pateixen, des de la laboral fins a l’assetjament i la violència masclista. El moviment feminista -no té portaveus i està quallant entre les noves generacions- va tornar a inundar els carrers per rebutjar la sentència de la Manada, que considera el cas com un abús sexual però no una violació. El 2018, però, ha sigut un any negre pel que fa a violència masclista: 47 dones han estat assassinades a Espanya víctimes d’aquesta plaga, set de les quals a Catalunya. Els crims de Diana Quer (es va trobar el seu cos l’últim dia del 2017) o de Laura Luelmo han evidenciat la violència que pateixen les dones a l’espai públic i han servit d’altaveu per denunciar a les xarxes els (micro)masclismes quotidians. Institucionalment, el govern de Sánchez ha recuperat la paritat que el PP havia obviat, ha concentrat les carteres de més poder en dones i ha nomenat una ministra d’Igualtat. Ara falta veure com es du a la pràctica la perspectiva de gènere: en seran bones oportunitats la llei d’igualtat salarial o el pacte d’estat contra la violència masclista.
L’actriu i directora Leticia Dolera va passar de ser la pregonera de la Mercè pel seu discurs marcadament feminista a ser centre de les crítiques per acomiadar Aina Clotet de la sèrie que dirigia quan es va quedar embarassada. El cas no qüestiona el moviment feminista, sinó que mostra encara amb més força la dificultat de les actrius per ser mares i la vulnerabilitat legal als rodatges.
Per Sílvia Marimon
El Valle de los Caídos no és tan sols un monument que glorifica un dictador responsable de centenars de milers de morts, sinó que també representa la humiliació dels perdedors de la Guerra Civil. És un monument públic gestionat per Patrimoni Nacional i lloc de culte dels nostàlgics del franquisme. La tomba de Franco i les dificultats per exhumar-ne les restes són un símbol de la pervivència del franquisme en la vida pública espanyola. El president espanyol, Pedro Sánchez, no va preveure tantes dificultats quan va anunciar una exhumació que primer havia de ser a l’estiu, després a finals d’any i ara no té calendari. Aquest Nadal, doncs, el dictador continuarà al Valle de los Caídos amb flors fresques cada dia perquè els seus nets han tret pit i batallen en tots els fronts perquè continuï sent homenatjat. A l’altra banda hi ha milers de víctimes que fa anys que lluiten per treure els seus morts de les fosses comunes, i homes i dones torturats que volen que Espanya reconegui el calvari a què els va sotmetre la policia franquista. Més de 40 anys de democràcia haurien de ser suficients per trencar el pacte de silenci.
María Ángeles Martín ha agafat el relleu de la seva mare, María Martín, en la llarga lluita per treure la seva àvia d’una fossa comuna. La María, una de les protagonistes d’ El silencio de los otros, va morir sense poder portar la seva mare al costat del seu pare. Mai va voler venjança sinó un enterrament digne. Ni tan sols va voler dir el nom dels qui van anar a buscar la seva mare per humiliar-la i matar-la.
Per Xavier Cervantes
Malamente va aparèixer a YouTube el 29 de maig, i en sis mesos ha acumulat gairebé 45 milions de visionats. Era la carta de presentació d’ El mal querer, el disc de Rosalía que finalment va publicar Sony al novembre i que ha catapultat l’artista de Sant Esteve Sesrovires a l’èxit internacional i a una repercussió popular d’una magnitud extraordinària. El moll de l’os és l’element creatiu, la manera com fa dialogar passats i presents, flamenc i trap, i sobretot la personalitat amb què ho lliga tot plegat, tant la música com els aspectes visuals. A partir d’aquest material, Sony ha fet el que no acostuma a fer: posar tots els recursos perquè Rosalía, una artista no anglosaxona, pugui conquerir el món. I això tot just acaba de començar: al juny serà la primera catalana que actuarà com a cap de cartell al Primavera Sound, un festival que pren nota de la marea de fons que està canviant les músiques populars. I encara hi ha un altre aspecte que eixampla la rellevància de Rosalía: la seva proposta ha generat un interessant debat aparentment sobre l’apropiacionisme cultural però en realitat sobre la manera com una expressió artística es relaciona amb la diversitat i la identitat cultural al segle XXI.
Rosalía (Sant Esteve Sesrovires, 1993) ha sigut la indiscutible protagonista musical de l’any. Amb el disc El mal querer ha generat debat cultural, ha capgirat la indústria musical i ha posat al mapa una proposta artística que està fent camí arreu.
Per Toni Padilla
Ara fa dos anys i mig, el 2016, Mariona Caldentey va controlar una passada llarga amb el pit, va orientar el cos cap a la porteria rival i amb elegància, amb l’interior del peu, va fer el seu primer gol en un Mundial. Era el segon minut de joc del primer partit d’Espanya al Mundial sub-20 de Papua Nova Guinea i Caldentey va marcar el millor gol del torneig. Gràcies al futbol, aquesta mallorquina ja ha jugat als cinc continents i s’ha consolidat com un dels grans noms del futbol femení estatal, que ha viscut un 2018 ple d’èxits, amb el triomf de la generació sub-16 al Mundial, amb una catalana com a millor jugadora (Claudia Pina) i una mallorquina com a millor portera (Catalina Coll), i l’absoluta classificant-se per al Mundial del 2019. Davantera del Barça des de fa cinc anys, Mariona Caldentey va fer el gol que li va donar al Barça la Copa de la Reina aquest any, en una temporada en què les blaugranes han brillat a la Champions fins a arribar als quarts de final, en què van caure plantant cara a l’equip campió, l’Olympique de Lió. Un any 2018 en què, per primer cop, el Barça femení té un patrocinador propi, la marca nord-americana Stanford, i en què l’equip ha fet gira pels Estats Units fitxant jugadores internacionals com Kheira Hamraoui per continuar creixent.
Amb 22 anys, Mariona Caldentey (Felanitx, 1996) és internacional absoluta amb la selecció de futbol espanyola, que jugarà la fase final del Mundial el 2019 a França, i ha guanyat una Lliga i dues Copes amb el Barça marcant alguns dels gols decisius.
