PANDÈMIA

Drogoaddictes en rehabilitació: un doble confinament

L’Àlex, el Víctor, la Janet i el Jordi s’atreveixen a donar la cara i a parlar obertament perquè posem cara a una altra pandèmia: la de la droga

La Janet i el Víctor, a la comunitat terapèutica La Coma, a Monistrol de Montserrat / FRANCESC MELCION

Ells gairebé ni s’han assabentat de què és tot això del coronavirus, i continuen aïllats tot i la fi del confinament. L’Àlex, el Víctor, la Janet i el Jordi s’atreveixen a donar la cara i a parlar obertament, i fins i tot a deixar-se fotografiar, perquè posem cara a una altra pandèmia: la de la droga, que ara més que mai pot causar estralls. La droga és “l’anestèsia” als problemes, i ara precisament de problemes n’hi ha molts. És la factura per la crisi del coronavirus.

Des de fora sembla una casa de turisme rural situada en un lloc privilegiat: a Monistrol de Montserrat, amb vistes a la muntanya i envoltada de vegetació. S’hi arriba per un camí de carro ple de sots que a simple vista sembla que no porti enlloc. A l’entrada de la casa hi ha un rètol que diu “La Coma”. És l’única pista que allò no és una casa qualsevol: és una comunitat terapèutica on el Grup ATRA -una associació amb 30 anys d’experiència atenent persones amb drogodependència- intenta treure del pou de la droga aquells que hi han caigut.

El director de la comunitat, Jaume Condomines, tem ara el pitjor: un tsunami de gent enganxada a les drogues. “Durant les setmanes de confinament ja s’ha doblat el consum de psicofàrmacs”, comenta a tall d’exemple. Les persones que segueixen tractament a La Coma viuen aïllades allà durant nou llargs mesos, tot i que també tenen les seves pròpies fases de desescalada. Com nosaltres amb el coronavirus.

L'Àlex, de 32 anys, estava a punt d’entrar en la seva fase 2 quan es va decretar l’estat d’alarma. A la fase 2 li permetrien per fi sortir sol de la comunitat, sense companyia de ningú, un cop cada quinze dies i per veure la seva família. En la fase 1 havia d’anar a tot arreu acompanyat d’un educador, i en el primer mes a la comunitat ni tan sols l’havien deixat anar enlloc.

Però amb el covid-19 totes les sortides van quedar de sobte suspeses. “Em va caure la casa a sobre”, confessa l’Àlex, que explica que va dir al Grup ATRA que ell ho deixava, que no volia continuar el tractament, i que no entenia per què era tan important allò del coronavirus. “Veia les notícies a la tele, però em semblava una cosa llunyana que no ens afectava”. El mateix que ens passava a nosaltres quan la pandèmia era només cosa de la Xina.

Començar per diversió

L’Àlex va anar a parar a La Coma perquè es va enganxar a les metamfetamines, i això que ell, assegura, era molt “antidroga” al principi. De fet, té aspecte de setciències, amb ulleres rodones i camisa ben planxada, i a primera vista qualsevol diria que és un educador més de la comunitat terapèutica. Però no, ell hi ha anat a rehabilitar-se. Diu que va provar un dia les metamfetamines per diversió, i després un altre, i un altre. I el que inicialment era una cosa esporàdica es va convertir en un consum diari. I ni tenir família, feina i estudis universitaris -va cursar químiques- li van servir de taula de salvació. “Estava de mal humor constantment, em vaig començar a aprimar i desapareixia de casa durant dies”. Així resumeix la seva transformació.

La família el va intentar salvar de l’abisme: “El meu germà em va bloquejar el compte bancari, em feia enviar-li per WhatsApp la meva ubicació, i em va agafar les claus de casa perquè tornés a una hora decent”. Però ni així. Finalment va haver de confinar-se a La Coma. Allà, assegura, tots són normes i disciplina. Ni tan sols pot tenir telèfon mòbil, ni de bon tros anar a comprar. Per això quan va sortir per primera vegada fa uns dies després de setmanes d’aïllament, es va quedar de pedra: “El que més em va sorprendre és veure que els nens anaven amb mascareta pel carrer sense queixar-se. Vaig pensar: «Doncs sí que està malament, la cosa»”.

Una vida enganxat

El Víctor, de 46 anys, fa set mesos que està aïllat a La Coma, però ell agraeix totes les normes que hi ha a la comunitat terapèutica. “No pots prendre begudes energètiques, ni cervesa, encara que sigui sense alcohol, i el cafè ha de ser descafeïnat”, posa com a exemples. Ell tenia permís per sortir de la comunitat durant unes hores en els pròxims dies, però no ho podrà fer perquè, explica, l’han sancionat per posar-se dues cullerades de sucre al cafè. Només tenen permès posar-se’n una. “Així intenten ensenyar-te a posar-te límits i fer renúncies. Al començament t’empipa, però després t’adones que això t’ajuda a posar-te límits en la vida. En la drogoaddicció, tots els diners són pocs”, afirma.

Cada vegada que surten, continua explicant, els obliguen a prendre un comprimit d’antabus, un medicament que provoca una mena de reacció al·lèrgica si es beu alcohol. I quan tornen s’han de sotmetre a una anàlisi d’orina per comprovar que no han consumit cap droga.

El Víctor diu que ell es va enganxar primer al cànnabis, després a les drogues de síntesi i a la cocaïna, i va acabar amb l’heroïna. Inicialment també per diversió, quan era jovenet, amb només 15 o 16 anys. Va aconseguir rehabilitar-se i estar deu anys abstinent, sense prendre drogues, però va tornar a caure en el mateix forat quan la vida se li va torçar: se li va morir el pare, després el germà, i es va separar de la dona. “La droga és l’anestèsia, la crossa on trobes suport quan tens problemes”, admet el Víctor, que recorda que ell va arribar a La Coma en “un estat lamentable”: només pesava 58 quilos -ara en pesa 78-, i fins i tot l’havien d’ajudar a vestir-se.

Un any sense veure el fill

La Janet té 30 anys, també segueix tractament a La Coma i no sembla gaire conscient de tot el que ha passat fora en els últims mesos amb el coronavirus. “A mi de feina no me n’ha faltat mai. Tant em fa treballar en un supermercat, en un bar, netejant o contestant al telèfon en una oficina”, afirma, convençuda que ella sí que trobarà feina quan deixi la comunitat terapèutica. Tot i que després corregeix: “Bé, crec que molts bars han tancat ara, no?”

La Janet també es va enganxar a la cocaïna i l’heroïna quan es va separar de la parella i va començar a tenir problemes. “Era tanta la destrucció de mi mateixa, que jo consumia per morir. Fins que em vaig adonar que val la pena viure”, declara sense vergonya d’explicar per tot el que ha passat. Perquè ara el que ella vol, diu, és lluitar i no pas amagar-se, i sobretot recuperar la custòdia del seu fill de 5 anys, que en fa un que no veu. I això sí que li fa mal a l’ànima.

El Jordi, de 23 anys, el que vol recuperar és la confiança de la seva família, que va dinamitar quan ell també va caure en el precipici de les drogues. Com tants altres, ell també va començar de molt jovenet per desinhibir-se, justifica, perquè pateix la síndrome de Tourette i els seus companys de l’escola sempre s’enreien dels seus tics. Així que amb 13 anys es va estrenar amb el cànnabis, als 15 anys va provar la cocaïna, i als 16 anys ja consumia les dues drogues cada dia. Als 17, els seus pares, cansats, el van fer fora de casa. “Això em va obligar a buscar-me la vida i a madurar”, assegura ara que ja ha passat tot. Però també a caure en un pou sense fons.

El Jordi explica que ell també es va quedar amb la pell i l’os: va arribar a pesar 50 quilos i ara, que no està gens gras, en pesa 85. És un jove alt i fornit. I també va perdre un munt d’oportunitats: jugar a bàsquet, que tant li agradava, tocar la bateria, en què sí que era bo, o reconciliar-se amb la seva família. Recorda que la seva mare va intentar donar-li moltes oportunitats, i que una vegada fins i tot el va convidar a dinar a casa pensant-se que així el recuperaria. Però ell l’hi va pagar enduent-se les claus de casa i tornant-hi després per robar diners. “Recordo que llavors el meu pare em va trucar i em va dir: «Ets una persona dolenta i cruel, i he de protegir la meva família de tu»”. El Jordi diu que aquelles paraules són les que el van fer decidir-se a demanar ajuda.

El Jordi ja està a la fase 3 de la seva particular desescalada. En teoria el 18 de juny ja pot marxar de La Coma. “Vull estudiar periodisme esportiu, sentir-me viu i gaudir de les petites coses”, diu, paraules textuals. Jaume Condomines, el director de la comunitat terapèutica, tem pel futur dels que se’n van i pel que trobaran a fora: “Els diem que es mantinguin actius, que facin cursos i que busquin noves amistats. Però la situació actual no convida a res d’això, no ajuda a la rehabilitació”.