“Aviat els EUA exportaran ‘marlboros’ de marihuana legals”

Diu Ernesto Samper que ha sigut el president més a l’esquerra que ha tingut mai la conservadora Colòmbia. Advocat de 68 anys, en fa 20 que va exhaurir el seu únic mandat i s’ha centrat a buscar alternatives a les polítiques prohibicionistes de les drogues que han imperat al món des de fa un segle. Samper va arribar a la presidència poc després de la mort de Pablo Escobar, el gran narco que la ficció de Netflix ha ressuscitat i ha elevat als altars dels addictes a les sèries.

El fill d’Escobar renegava de la imatge de glamur del seu pare.

El converteixen en un màrtir tot i que, més que víctima, era el botxí. Pablo Escobar és sinònim d’una època de record ingrat, la del narcoterrorisme, quan a Colòmbia es van utilitzar mètodes terroristes per sotmetre la voluntat política a favor del càrtel de Medellín amb assassinats de jutges, periodistes, atemptats, segrestos... Una època terrible. I ara el tracten d’heroi, com si fos el Che Guevara, tot i que va morir combatent l’estat.

Com se’n va refer Colòmbia?

Potser un dels assassinats més significatius que va ordenar Escobar va ser el de Luis Carlos Galán, cridat a ser president. La seva mort ens va fer obrir els ulls als dirigents colombians per realitzar un esforç i convertir la lluita contra el narcotràfic en una política d’estat, expropiant béns dels narcos, amb extradicions, portant-los a la justícia o depurant la policia. Tots els sectors van fer un pacte d’estat que, si bé no ens va deslliurar del narcotràfic, sí que ens va permetre preservar les institucions.

¿Troba a faltar el consens en els acords de pau amb les FARC?

Sí, però al voltant seu hi ha un altre consens, el de la voluntat de pau del 75% dels colombians, tot i el fracàs d’un referèndum que, com el Brexit i l’elecció de Trump als EUA, va ser un fenomen d’aglutinament d’odis.

Colòmbia no se’n surt, oferint alternatives als camperols de coca.

Hi ha decisions que no comparteixo amb el president [Iván] Duque perquè van en contra de l’obligació que té de consolidar el procés de pau. A Colòmbia hi ha 220.000 hectàrees de cultius il·lícits, dels quals viuen 100.000 famílies camperoles, que són el punt de contacte amb els càrtels. S’ha tornat a les fumigacions amb l’herbicida glifosat i a destruir les plantacions per la força, tot i que se sap que el 70% dels conreus destrossats es tornen a sembrar, i en canvi, només el 15% són substituïts per altres conreus amb l’ajuda oficial. El govern torna els camperols a la guerra, als narcos i als guerrillers.

És més fàcil atacar els dèbils, no?

Sempre, la baula més dèbil de la cadena. El problema més greu de Colòmbia és que els càrtels colombians han sigut substituïts pels mexicans, que busquen comprar els nostres camperols.

El negoci no té fronteres.

Sí, però a més els narcos colombians i mexicans van cap a Centreamèrica, amb el perill que això suposa per a una regió molt dèbil.

A Trump li anirà bé per criminalitzar els migrants.

Trump busca enemics per legitimar-se internament, però de fet al llarg de la història els Estats Units ja ho han fet amb comunistes, narcos, terroristes o immigrants.

¿Amb la crisi d’addictes als opiacis que tenen potser canviaran?

Els EUA són els campions de la doble moral. Estan permetent el conreu de la marihuana suposadament per a fins terapèutics, però en realitat és una manera de legalitzar-la per la porta del darrere.

Amb el cas del Canadà, ¿creu que el món avança cap a la legalització?

Sí, per descomptat, en el cas de la marihuana, però no aplicaria la mateixa política per a altres tipus de drogues. Els Estats Units són el país productor de marihuana més gran del món i la substància suposa el 60% del total de drogues. Tenen vuit estats que ja n’han legalitzat la producció i el consum, entre els quals Califòrnia. De fet, no trigarem gaire a veure com els EUA exporten marlboros de marihuana i, com que vindran del nord, serà un producte lícit, legal. I ens el vendran ben car.

¿Ha arribat l’hora de revisar la llista de substàncies il·legals?

És clar que hem de reformular la política prohibicionista dels últims 100 anys, que ha fracassat. Al món hi ha 300 milions de consumidors. El que ha canviat és el tipus de consumidor, les drogues que consumeixen i la manera com ho fan. Però també ha canviat el mapa mundial: els Estats Units, que eren consumidors i ara són productors, i casos al revés, com el del Brasil.

És partidari d’una llei mundial?

Crec que els països han de tenir lleis locals amb normes generals. Hem d’establir la dosi mínima que ajuda a distingir el consumidor del microtraficant, o diferenciar el consumidor recreatiu de l’addictiu, perquè l’un respon a un problema d’educació i l’altre a un tema de salut pública.

El van acusar d’haver finançat la campanya electoral amb el narco.

Als 80 i 90 era habitual interferir en les campanyes i la meva no en va ser cap excepció. Forma part d’una trista història del narcotràfic amb el poder. Vaig ser absolt, tot i que hi va haver condemnats. Va ser lamentable, però no enfosqueix l’acció del meu govern contra els narcos.