ASSETJAMENT ESCOLAR

Empar Fernández: “Una societat on un nen s’ha de suïcidar és una societat malalta”

Psicòloga, professora i tutora en un institut públic reconeix que sovint els adults són els últims a adonar-se que passa alguna cosa

Empar Fernández és escriptora de ficció, professora i columnista. En la seva última novel·la, Maldita verdad (Versatil), tracta la història del Daniel, un adolescent de 17 anys que se suïcida per l’assetjament que pateix a l’escola. És una realitat que Fernández coneix de prop. Ella és psicòloga, professora i tutora en un institut públic, el Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, i tot i que no ha presenciat cap cas que hagi acabat en suïcidi, reconeix que sovint els adults són els últims a adonar-se que passa alguna cosa. Aquesta setmana, poc després que se suïcidés l’Alan, un noi transsexual de Rubí de 17 anys, s’ha conegut la mort d’un altre menor d’11 anys, de Madrid. Segons els pares, va llançar-se d’un cinquè pis pel bullying que patia. “Ja no aguanto anar a l’escola. Espero que algun dia m’odieu una mica menys”, va deixar escrit en una carta que va publicar el diari El Mundo.

Què hi ha al darrere del suïcidi d’un adolescent?

Darrere d’un suïcidi hi ha una autoestima baixíssima i una falta de recursos per blindar-se davant de l’ofensa i l’escarni. També una infelicitat enorme i sovint un problema d’incomunicació: amb els pares, amb els professors, amb els companys... L’encobriment del bullying es dóna tant per part dels assetjadors com de la víctima. Hi ha conflictes que als instituts passen inadvertits perquè la mateixa víctima els oculta. Si el nen no demana ajuda és molt difícil aturar l’assetjament. I ara encara més, amb les xarxes socials, que és un món que se’ns escapa completament i on es pot actuar gairebé impunement.

Quin paper hi juga la societat?

És molt trist i dolorós pensar que vivim en una societat que no comparteix valors com el respecte o l’acceptació. Una societat en què un nen s’ha de suïcidar és una societat malalta. Falla la comunitat que permet l’assetjament, fallen els companys que no han dit res i falla el professor que no ha estat prou atent. I el problema és que el primer que pensa que ha fallat és la víctima.

Què s’hi amaga, al darrere d’un assetjador?

Pot semblar contradictori, però també una autoestima baixa. De vegades ens envalentim fent mal a l’altre: un defecte físic o l’orientació sexual semblen objectius fàcils. És una manera de fer-te fort, de crear la teva tribu. Però hi ha un problema de personalitat. Un nano que té una autoestima sana generalment no té aquesta tendència a assetjar, perquè no ho necessita.

Com a professora deu haver presenciat algun cas de bullying .

La part bona és que els casos que es detecten se solen solucionar ràpidament. Primer parlem amb la víctima, després amb els assetjadors, els companys de la classe i els pares de l’assetjador. El que és trist de tot això és que en general, quan hi ha un cas greu de bullying, se sol canviar el nen d’institut perquè comenci de zero. Està bé que pugui començar de nou, però també es dóna la idea al nano que al final és a ell a qui aparten. L’adolescència és una etapa molt difícil i dolorosa. Tot el que ens fa patir ho vivim molt intensament. I als 13 anys és difícil saber que un dia això ho deixaràs enrere.

Com afecta el suïcidi d’un menor al seu entorn?

Una persona no està mai preparada per perdre un fill: ni per accident ni per mort violenta. I perdre’l perquè ell vulgui desaparèixer és el pitjor. Tinc la certesa que el suïcidi adolescent és bastant més nombrós del que arribem a saber. Per a una família, destapar un suïcidi és un problema i una tragèdia. I ho entenc perfectament. Tothom que envolta un nano que s’ha suïcidat experimenta un sentiment de culpabilitat. I la culpabilitat és un sentiment que ho destrueix tot. Contamina completament la vida d’una família. El suïcidi d’un menor és una situació que fa molt difícil poder continuar endavant.

¿Estem creant una societat poc empàtica?

Crec que en aquest sentit també hi ha un punt de contradicció. A l’escola parlem de tolerància i parlem d’acceptació. Tinc la seguretat que a les aules aquests temes es toquen, i que es toquen bé. Malgrat això, la societat no està evolucionant en la direcció d’aquests valors. I crec que es tracta de l’entorn més que de la tasca que es pugui fer des de l’escola: les famílies, els grups socials, la televisió, les xarxes socials... Una cosa és el missatge que rebis de l’escola i l’altra és la que exporta la societat en general.

Més continguts de